RECITAL JUAN DIEGO FLÓREZ. Juan Diego Flórez, tenor. Cécile Restier, piano. Obres de Beethoven, Strauss, Donizetti, Bellini, Verdi, Massenet, Lalo, Gounod, Respighi i Puccini. LICEU. 21 D’OCTUBRE DE 2020.
Ja havíem fet notar que, des que les restriccions imposades per la pandèmia limiten la durada dels recitals i n’exclouen els descansos, els cantants tenen menys temps per establir una bona sintonia amb el públic i escalfar l’ambient dels concerts que protagonitzen. Flórez torna al Liceu amb la meitat del camí ja recorregut, perquè el públic l’estima i ell ho sap, fins al punt d’accedir a oferir dues sessions d’aquest recital –el repeteix demà, divendres–, per tal que el Teatre pugui reubicar tots els abonats i espectadors que havien comprat entrada per al concert original previst la temporada passada.
Potser per això ahir es va permetre encetar el singularíssim programa escollit amb tres cançons de Beethoven en comptes de les habituals peces breus de Mozart o àries italianes antigues amb què els cantants solen escalfar la veu. Un evident homenatge al compositor de Bonn amb motiu del 250è aniversari que no va resultar, però, gaire convincent. La cosa va millorar amb els tres lieder de Strauss següents, però no va fer un tomb clar fins a la primera ària d’òpera, i a més del repertori en què Flórez més excel·leix: un fragment de Norma de Bellini.
Amb tot, el tenor no es va aturar gens en el bel canto i de seguida va donar pas al que, segons el programa de mà digital del Liceu, són els rols que està treballant aquests anys. El resultat va ser un enfilall estrany on van aparèixer Verdi –una petita confusió va fer que el cantant sortís a l’escenari un cop la pianista ja havia començat l’acompanyament–, Lalo, Gounod i Puccini. Tots, això sí, li van permetre lluir els dots amb què fa anys que sedueix el públic: un dels timbres masculins més bells del moment, domini tècnic, elegància en la dicció i el fraseig i, sobretot, l’expressivitat gestual amb què ha sabut treure’s de sobre l’excessiu hieratisme dels seus inicis.
També mereix una menció l’actuació de Cécile Restier al piano, no només en l’acompanyament de Flórez, sinó també per l’encert a escollir les petites peces instrumentals que va intercalar per permetre a l’artista descansar i, al públic, descobrir una bagatel·la de Beethoven, un vals de Donizetti o Papillons blancs de Massenet, entre d’altres.
Els últims anys és habitual que Flórez acabi els concerts amb les mans a la guitarra i cantant des de napolitanes fins a tonades llatinoamericanes de gran popularitat. Solia fer-ho, però, després d’oferir alguns bisos clàssics. En canvi, ahir ho va fer a l’inrevés, i després d’uns deu minuts d’aquest canvi radical de registre –en què no van faltar Cielito lindo, La flor de la canela i Cucurrucucú Paloma–, va tornar a fer sortir la pianista per lluir aguts novament amb Ah! Mes amis i Nessun dorma. Potser no havia previst que el públic, malgrat omplir tan sols la meitat de l’aforament del Teatre, aconseguiria finalment escalfar l’ambient de la sala.
