SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Florian Boesch, baríton. Malcolm Martineau, piano. F. Schubert: Schwanengesang, D. 957. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 21 D’AGOST DE 2021.
Franz Schubert (1797-1828) va escriure Schwanengesang entre l’agost i l’octubre del 1828. Pocs mesos abans d’aquesta data res no feia pensar en el ràpid deteriorament físic i mental que duria Schubert a la mort, car la seva activitat compositiva durant aquest període, tant pel que fa al nombre d’obres escrites com a la qualitat, va ser molt important. La col·lecció de lieder que coneixem amb el nom de Schwanengesang (El cant del cigne), títol hàbilment escollit per l’editor Tobias Haslinger i pel germà del compositor, va ser publicada pòstumament l’any 1829, i inclou set títols (núm. 1-7) escrits sobre poemes de Ludwig Rellstab (1799-1860), sis (núm. 8-13) de C. J. Heinrich Heine (1797-1856) i un (núm. 14) de Johann Gabriel Seidl (1804-1875). Segurament aquestes cançons estaven pensades per ser publicades per separat en dos volums diferents, cosa que semblen indicar la diversitat temàtica i les diferents ordenacions que se n’han publicat.
Florian Boesch va concebre el seu recital seguint la mateixa idea i dividint el concert en una primera secció dedicada als poemes de Rellstab i una segona, més dramàtica, als de Heine. L’ordre dels lieder del concert, que no segueix els manuscrits originals del 1828 ni l’edició del 1829, és el mateix que el cantant austríac va escollir per al seu enregistrament publicat pel segell Onix l’any 2014. Pel que fa al lied núm. 14, Die Taubenpost (El colom missatger), potser el darrer que va escriure el compositor de Viena, es va poder sentir com a primer bis, segurament per la distància musical i temàtica que el separa de la resta de cançons. Ens agradaria convidar el públic que va tenir la sort de ser present al concert a revisar l’enregistrament del 2014 per copsar l’evolució interpretativa del duet Boesch-Martineau.
A Schwanengesang, Schubert exhibeix una ductilitat compositiva i un domini dels recursos musicals inèdits i astoradors. Aquest cicle se separa estèticament de forma clara de La bella molinera i del Viatge d’hivern per la diversitat temàtica dels seus textos, que es correspon exactament amb la varietat del seu tractament musical. Els lieder 1-7, temàticament centrats en l’enyorament de l’estimada, però des d’una perspectiva prou assolellada, tenen l’aigua com a coprotagonista, sent els rierols i torrents els confidents del poeta. La quantitat de mitjans amb què Schubert descriu les qualitats cinètiques de l’aigua és impressionant: l’acompanyament pianístic en figuració de fuses a Liebesbotschaft (Missatge d’amor), els tresets i hemiòlies de Frühlingssehnsucht (Anhel de primavera) o la melodia escrita en tresets “venecians” de la famosa Ständchen (Serenata), que és sens dubte una de les composicions més conegudes de l’autor.
Malgrat tot, el cim expressiu del primer grup de lieder el representa, sens dubte, l’ombrívola In der Ferne (A la llunyania). Escrita originalment en la tonalitat de Si menor, aquesta cançó està dividida en tres estrofes que reben dos tractaments musicals diferents: les dues primeres s’inicien amb un curt motiu melòdic descendent i obren pas a un acompanyament en figuració de negres que representa el caminar d’aquell qui peregrina errant pel món (“Wehe dem Fliehenden / Welt hinaus ziehenden! / Fremde durchmessenden, / Heimath vergessenden” [Ai del que fuig / vagarejant pel món! / recorrent terres estrangeres, / oblidant la pàtria]).[1] Aquest tractament contrasta amb l’animació amb què es concep la tercera estrofa, que té un acompanyament de semicorxeres contra tresets de corxera i una melodia més estàtica (“Lüfte, Ihr säuselnden, / Wellen sanft kräuselnden, / Sonnenstrahl, eilender, / Nirgend verweilender:” [Ventijols mormorejants, / onades suaument encrespades, / raig de sol apressat / que enlloc s’atura:]). A In der Ferne, Boesch va mostrar-nos tota la seva paleta expressiva. El baríton austríac sempre ha destacat per un estudi profund del text , tot explorant-ne el sentit fins a les darreres conseqüències. Dissabte vam poder gaudir d’un Florian Boesch en estat pur, al cim de la seva carrera, cantant de memòria i representant de manera quasi operística el contingut dels textos tot mantenint una comunicació visual constant amb el públic. Les virtuts dramàtiques de Boesch són innegables, i el bonic i uniforme timbre de la seva veu als registres mitjà i greu va tenir la complicitat de l’acústica excel·lent de la canònica de Vilabertran (sempre destacarem la idoneïtat de les esglésies de mida mitjana i murs de pedra per als concerts de música vocal). Llàstima que l’acompanyament més que correcte de Malcolm Martineau va sonar una mica boirós, gairebé reverberant.
La segona part, com hem dit centrada en els lieder escrits sobre poemes de Heine, contenia bona part de la profunditat i foscor emotives del poeta de Düsseldorf. A tall d’exemple ens agradaria descriure breument el lied núm. 9, Ihr Bild (“Ich stand in dunkeln Träumen” [Estava immers en obscures vagueries]), amb una línia melòdica que remet al cant pla i seccions diferenciades harmònicament (Si bemoll menor per a “Ich stand in dunkeln Träumen / Und starrte ihr Bildniss an” [Estava immers en obscures vagueries / i mirava el seu retrat,] i Sol bemoll major per a “Um ihre Lippen zog sich / Ein Lächeln wunderbar” [En els seus llavis es dibuixà / un meravellós somriure]). En l’ordre programat, tot seguit va ser el torn de l’ombrívola Die Stadt (La ciutat). La interpretació d’aquestes dues cançons va constituir probablement el moment més intens d’aquest exquisit recital, que va ser molt celebrat pel públic. La vetllada va ser un bon exemple per copsar el perquè de la longevitat d’aquest festival que, any rere any, es manté a l’alçada de les expectatives del públic més exigent.
[1] Per a la realització d’aquesta crítica hem consultat la traducció dels textos de Salvador Pila que es pot trobar al portal http://www.lieder.net
Imatge destacada: (c) Andreas Weiss.
