FOLLET d’Enric Granados. Llibret d’Apel·les Mestres. Erika Escribà, soprano. Albert Casals, tenor. Carles Daza, baríton. Àlex Sanmartí, baríton. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Orquestra de Cadaqués. Dir.: Jaime Martín. Escenografia: Llorenç Corbella i Òscar Dasi. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 13 DE FEBRER DE 2016.
Per Mònica Pagès i Santacana
El dissabte 13 de febrer l’Auditori Enric Granados de Lleida va acollir un nou concert commemoratiu del centenari de la mort del compositor que dóna nom a aquest equipament musical de la ciutat on va néixer. Aquesta vegada, l’esdeveniment feia història, perquè era la primera vegada que se sentia la seva òpera en català Follet, després que se’n fes una representació al Gran Teatre del Liceu el 4 d’abril de 1903, ara fa més de cent anys, quan la va publicar Salvat i Cia. Al llarg de tot aquest segle, Follet –drama líric en tres actes que Granados va compondre amb un llibret escrit pel gran representant del modernisme literari Apel·les Mestres– havia quedat inèdit entre els manuscrits d’aquest compositor i que actualment es troben conservats a la Biblioteca de Catalunya. L’editorial Tritó i l’Orquestra de Cadaqués van voler recuperar l’obra i situar-la al catàleg compositiu de Granados com es mereix: amb l’edició, la interpretació i amb una gravació en CD. Tal com diu en el programa de mà el musicòleg Josep Dolcet, que ha intervingut en la publicació d’aquesta òpera, editada pel musicòleg nord-americà especialista en Granados Walter Clark i revisada pels responsables de Tritó, es tracta de “la recuperació de la «cara oculta» de Granados, la d’un compositor implicat a fons en el regeneracionisme de l’art modernista català, i que, per tant, esdevé una tasca obligada que ja no es podia ajornar més”.
Aquesta “cara oculta” de Granados a què al·ludeix Dolcet respon a les cinc obres escèniques que va compondre amb textos en català d’Apel·les Mestres: Petrarca (1899), Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911). Granados també va compondre la música incidental per a l’obra Blancaflor d’Adrià Gual, i en una carta dirigida al seu amic Pau Casals li parlava d’un encàrrec que havia fet a Àngel Guimerà per al llibret d’una òpera que no va començar. Sobre aquest tema, cal recordar l’estudi acadèmic que va publicar el musicòleg britànic Mark Larrad sobre la composició escènica d’Enric Granados en el marc del Teatre Líric Català (The Catalan Theatre works by Enrique Granados. University of Liverpool, 1992). Per escriure l’òpera Follet, Apel·les Mestres es va inspirar en una llegenda medieval bretona que ens evoca molts títols de la literatura romàntica i de la Renaixença catalana, com Tristany i Isolda o Terra baixa.
Aquesta reestrena de Follet, que va tenir lloc el 13 de febrer a Lleida, es va oferir en una versió semiescenificada, amb l’Orquestra de Cadaqués i el seu director Jaime Martín dalt de l’escenari, i amb el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida dividit en dos grups asseguts en uns cubs de diverses mides situats a banda i banda, mentre que els cantants actuaven movent-se per punts diferents. Una vela enorme sortia del sostre per quedar suspesa sobre part de la platea com una gran cortina que jugava amb els colors dels focus i en la qual es projectava el text, d’una banda, i la imatge d’una lluna, que feia de decorat al segon acte. Uns recursos mínims però molt ben pensats pel director de l’escenografia, Llorenç Corbella, que va comptar amb Òscar Dasi com a ajudant de direcció i per al moviment de tots els cantants. Potser el Teatre de La Llotja de Lleida, que és on es programa habitualment l’òpera en aquesta ciutat, hauria estat l’espai natural per representar escènicament aquesta obra de Granados i perquè músics i cantants poguessin disposar de més espai. No obstant això, aquesta versió semiescenificada permet que la producció sigui menys costosa i es pugui portar a més sales de concerts.
En el repartiment, el tenor Albert Casals en el paper principal de Follet, un personatge a mig camí entre la realitat i la fantasia, el geni poètic que viu a la muntanya, apartat de la gent del poble, enamorat dels seus ideals i que defuig qualsevol contacte amb la societat (per als wagnerians: una mena de Parsifal esdevingut Kundry). Casals el va interpretar amb la candidesa i el fervor que demana el rol, amb una veu de timbre brillant i potent, i amb el lirisme adequat al caràcter musical del personatge. Un rol que es va fer perfectament seu. El personatge femení de la història és Nadala, que cantava la soprano Erika Escribá-Astaburuaga, la qual va mostrar una certa dificultat en la dicció cantada del català, però que va posar-hi el dramatisme i la feminitat que exigia. Al primer acte de Follet ja assistim al casament de Nadala, la filla del senyor feudal, el comte Martí, amb el comte Guillem, que va cantar amb la seva coneguda presència dramàtica i sonora el baríton Carlos Daza, tot lluint-se en l’ària “Nadala i vós, senyor, veniu a rebre l’homenatge”. Follet s’enamora de la bellesa de Nadala, però la seva rebel·lia contra el poder que ella representa, el converteix en un amor impossible. En aquest primer acte també apareix el personatge d’Arnau, l’alter ego de Follet, la veu que representa el poble en la seva submissió i vulgaritat, interpretat pel també baríton Àlex Sanmartí, que comparteix el protagonisme del tercer acte amb Follet amb una gran força dramàtica.
El Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, que dirigeix Xavier Puig, és el gran protagonista del primer acte, que canta gairebé des de l’impuls enèrgic de la primera nota, en una escena coral molt intensa, de gran dificultat, en la qual van cantant: “Mengem, beguem, cantem, ballem!”, i que es manté omnipresent en les intervencions dels quatre personatges que van apareixent al llarg de les tres escenes que conté aquest primer acte. El cor encara canta en una altra ocasió: “Accepteu, senyora, els humils presents”, i tanca l’acte amb la música esplendorosa de “Visca el senyor de les nostres vides!”. En el teixit orquestral en què s’insereix el cor, s’hi reconeix un motiu popular a Catalunya, que és el “toc de castells”, el que se sent tocar en la festa dels castellers. En aquest primer acte, cal destacar també la balada de Follet “Mon niu és un palau”, en la qual reconeixem el do melòdic que tenia Enric Granados i que el va fer tan reconegut en peces com La maja y el ruiseñor.
El segon acte, amb la imatge d’una lluna plena que omple la vela del decorat, comença amb un preludi orquestral, amb un nocturn que fa d’introducció al sentiment de Follet expressat en la seva ària “Jo et tinc de veure de lluny”. En la segona escena apareix per sorpresa Nadala, que inicia un diàleg amorós amb Follet i s’estableix una atmosfera molt pròxima al wagnerisme de Tristany, que ressona en el solo del corn anglès i fa que els sentiments fluctuïn amb la nit, entre el desconcert de la foscor i la llum de la lluna, a la qual canten tots dos “El bon Déu va dir al sol” i “Per què m’estimes tant?”. Un moment d’èxtasi que es manifesta amb una gran força vocal i orquestral en el duet “Voldria que la nit sigués eterna”.
El tercer i últim acte de Follet comença amb un preludi orquestral, també de factura wagneriana, però amb la llum sonora que trobem habitualment en l’obra de Granados i que es podria incorporar perfectament al repertori simfònic amb la mateixa autonomia amb què ho ha fet l’“Intermezzo” de Goyescas. Després d’aquests gairebé vuit minuts de música, torna a cantar Follet amb un recitatiu en el qual sospira per la nit d’amor que ha tingut amb Nadala i que s’expandeix en la cançó “Vosaltres, roures vells”. Però la seva felicitat es veu trencada per l’aparició d’Arnau (Àlex Sanmartí), l’home del poble, que amb la seva veu greu i forta esborra tot el lirisme a què ens havia portat Follet, per retornar-nos amb violència a la realitat prosaica dels humans. En aquest moment comença l’escena segona del tercer acte, en la qual es desencadena un diàleg ple de tensió entre els dos personatges, Arnau i Follet, en el qual Arnau a poc a poc va portant Follet cap a l’abisme de la confessió del seu amor secret vers Nadala. Un abisme al qual, després del duet “Per què tant de misteri?”, cauran tots dos fatalment. Un final de reminiscències puccinianes que acaba amb la intervenció del cor de noies, com en una veu del Més Enllà.
Follet s’ha de sentir i s’ha de veure perquè aquesta obra d’art vagi agafant el cos que té. I ara que Lleida ha tingut les ganes i el coratge de fer-la reviure de nou, no pot tornar a tancar-se en un calaix cent anys més. Tot i que el text d’Apel·les Mestres sigui prefabrià, té una força lírica notable, que potser es podria pensar de revisar, de la mateixa manera que s’han revisat algunes obres de Guimerà o d’altres escriptors de la seva època, amb l’única finalitat d’acostar-la una mica més al català dels nostres dies i evitar que se senti com una relíquia del passat o com una postal de principis de segle plena de purpurina. Així com el modernisme arquitectònic ha estat restaurat i adequat a les necessitats d’ús del nostre temps, les obres literàries i escèniques també són subjectes de revisions filològiques i dramatúrgiques i poden ser subjectes d’una actualització de l’essència estètica. La música de Follet ja es presenta amb una plantilla orquestral de dimensions postromàntiques, les pròpies del simfonisme del segle XX, amb un gran gruix de corda i una gran presència de vent, amb fustes a tres i quatre trompes. Una densitat sonora que, encara que la vulguem ubicar en el període modernista, ens arriba lliure d’etiquetes, plena d’una força atemporal i d’un geni universal com el de Granados que, en aquesta obra desconeguda fins ara, es confirma i es reafirma per a enhorabona de tots, especialment dels que volem que el patrimoni musical català continuï recuperant l’espai i el reconeixement que es mereix.
