MÚSICA DE CAMBRA. Miquel Villalba, piano. Obres de Francesc Civil. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 13 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Mònica Pagès i Santacana
Catalunya és una terra que dona tants bons artistes que es pot permetre el luxe d’ignorar-los fins que els valoren a fora. Tornem a tenir-ne un cas (com un cabàs) d’un compositor: Francesc Civil (Molins de Rei, 1895-Girona, 1990), que forma part dels annals de la musicologia moderna com a organista de la catedral de Girona (del 1925 al 1954), on també fundà l’Escola Municipal de Música, actual Conservatori Isaac Albéniz, i també com a autor d’un catàleg important d’obres, entre les quals són més conegudes les de caràcter religiós, especialment les vocals, però també les seves sardanes. El cert és que Civil, que havia estudiat amb el seu pare Miquel Civil i Bogunyà, també músic, com el seu germà Joseph, després a l’Escolania de Montserrat i a l’Schola Cantorum de París, prometia ser un gran virtuós del piano, fins que va trobar la seva esposa, Maria Figueras, i, segons la seva neta, a desgrat dels francesos, va preferir renunciar a la carrera musical que França li augurava i posar la seva vocació compositiva i interpretativa al servei del culte religiós i de la vida musical de la seva ciutat, Girona. La Diputació de Girona va publicar recentment un llibre sobre els germans Joseph i Francesc Civil, Quan la música esdevé passió, escrit per Lluís Brugués i Albina Varés.
Vint-i-set anys després de la seva mort, i de nou gràcies al fet que la família s’ha preocupat de fer públic el seu llegat documental, s’ha pogut editar i enregistrar tota l’obra pianística de Francesc Civil, que s’ha revelat, per a sorpresa de tothom, com un pianista compositor de gran volada. Civil va compondre una quinzena d’obres per a piano sol que ara ha recollit l’editorial FICTA i que també ha enregistrat amb Miquel Villalba, que ja va interpretar el seu Concert per a piano i orquestra l’any passat. Per presentar una selecció d’aquestes obres, Villalba va oferir un concert que va tenir lloc el dimecres 13 de desembre a la Sala Alícia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona. Un concert auspiciat pel Museu de la Música de Barcelona, que va aportar del seu fons el piano Chassaigne que havia pertangut a Frederic Mompou, amic de Civil als anys de París i la resta de la seva vida, malgrat viure en ciutats diferents. Tots dos esdevindrien punts cardinals de la seva generació, que també compartien amb l’altre pianista i compositor amb influència francesa que va ser Manuel Blancafort. Els tres formen un triangle equilàter del que ha estat la creació pianística catalana al segle XX, després de la forta petjada de Granados, Albéniz i Falla. Tots tres retornen a les fonts populars d’una manera natural, amarats del perfum impressionista que van rebre de París i que els va fer viure la música com una experiència interior, més que com una lluita estètica o nacionalista. Mentre Mompou acabaria trobant la seva sonoritat mística, i Blancafort el seu paisatgisme musical, Civil desenvoluparia la seva veu instrumental en una visió pianística més expressionista, molt exigent per a l’intèrpret i de factura gran, gairebé organística.
Villalba va triar per a aquest programa Pomell de cançons catalanes, la suite Peralada. Un castell a l’Empordà (impressions per a piano), que està composta de quatre peces –El parc, El castell, el castellar i la castellana, Oració a la Verge Carmelitana i Nimfes en el jardí–, Toccata, Marie-Elvire (romança sense paraules), Dues sardanes –Festa de la Santa Creu a Figueres i Nit de Sant Joan– i Tema, variacions i final. Un recull que ens podia donar una idea molt completa del talent de Francesc Civil pianista. La presència del Chassaigne de Mompou, a banda de poder sentir-lo en alguna de les peces, semblava simbolitzar la benvinguda de l’amic a aquest segle XXI tan heterogeni, o el retrobament de dos músics que volguessin dialogar des de les seves diferents veus al piano. Hauria estat certament interessant poder contrastar l’un i l’altre en un programa mixt, tocant peces de tots dos amb els pianos corresponents. Però Villalba, amb l’emoció fetitxista per la possibilitat de tocar el piano de Mompou, va preferir tocar amb l’Steinway únicament el Pomell de cançons catalanes, la primera obra del programa, i fer la resta amb el teclat del Chassaigne, un piano de mida més reduïda, mitja cua, de 85 tecles (tres menys que l’altre).
La fascinació pel so d’aquell instrument va posar de seguida en evidència que les característiques d’aquest piano quedaven massa limitades per a les exigències tècniques i musicals de l’obra que s’estava interpretant. Francesc Civil, contra tot pronòstic, es va revelar com un compositor de caràcter, influït per Liszt i per Chopin, amb traces schumannianes i amb aquell temperament sonor, amb moments proper al postromanticisme rus, que demanava l’extensió del camp sonor i la precisió d’un gran cua modern i no les mides cambrístiques i les ressonàncies nostàlgiques del Chassaigne. Potser les obres “catalanes”, pel tractament original que fa de les cançons populars, sobretot en Pomell, però també en la inspirada romança sense paraules Maria-Elvire o, fins i tot, en les Dues sardanes, podien adequar-se millor a la sonoritat del piano de Mompou, d’harmònics més delicats i de pulsació més fràgil. En canvi, la suite Peralada, Toccata i Tema, variacions i final, es van sentir encongides en aquest instrument antic i posaven en evidència que es tracta d’una música que anava molt més enllà de l’instrument, que exigia un mecanisme de màxima resposta i de gran sonoritat, propi d’una gran sala de concerts i no d’un saló de l’Eixample.
La música de Civil va quedar eclipsada pel piano de Mompou, que Villalba va imposar en tota la resta del recital, per bé que desaprofitant, al meu entendre, una ocasió única, que malauradament serà irrepetible, tenint en compte el tarannà de les programacions del país pel que fa als nostres compositors i intèrprets. Havent estat el mateix Villalba qui coneix l’obra profundament fins a haver-la enregistrat en disc, sorprèn que no volgués experimentar-la davant del públic amb un piano com l’utilitzat per gravar-les i en una sala amb l’acústica tan privilegiada que té la Sala 4 de L’Auditori, en lloc de deixar-se portar per l’encanteri del Chassaigne-Mompou.
Aquesta sensació, que vaig tenir en tot el concert, va quedar ben palesa quan Villalba no va poder contenir, evidentment, les ganes de tocar Mompou en aquell instrument. I des dels primers acords del principi de la Música callada, el Chassaigne va sonar com si hagués pogut reconèixer la veu del seu amo, com si pogués tornar a ser ell mateix, amb els seus acords místics, amb els seus silencis, sense exaltacions, amb el joc de pedal que Mompou podia fer mentre les escrivia, sense sobresalts d’octaves ni arpegis. Un so que encara va posar més de manifest les ganes de sentir Villalba tocant Mompou amb el seu instrument original i Civil amb un piano modern a l’alçada de les seves partitures, sense reserves ni complexos. El punt final d’aquest desencís va ser un ballet de Civil, inspirat en les corrandes lleidatanes, que va acabar de confirmar aquest eclipsi desafortunat.
