Cobla de Cambra de Catalunya
Dir.: Jesús Ventura, direcció musical
Obres de Francesc Pujol i Pons
Picap, 2018
Si hi ha un segell català que destaca per la col·lecció d’enregistraments de sardana i cobla, és el sabadellenc Picap. Amb l’assessorament i la producció del també sabadellenc Josep Maria Serracant, la qualitat de les seves propostes en aquest camp és innegable i d’una importància no prou lloada, per la recuperació patrimonial que suposa. Particularment impulsada per l’entitat Música per la Cobla, que custodia un fons documental imprescindible. Entre les edicions recents cal destacar el primer volum dels dedicats a Francesc Pujol i Pons (1878-1945): una figura cabdal, fonamental i activíssima en la difusió i organització musical del país com a incitadora de nombroses iniciatives i entitats.
Com a compositor, el seu catàleg per a cobla inclou un estimable nombre d’obres, de les quals la Cobla de Cambra de Catalunya, dirigida per Jesús Ventura, n’ha enregistrat dotze de compostes entre el 1915 i el 1935 (Picap 911346, DDD, 54 minuts). Resultats musicals? Una interpretació impecable amb una captació de so excel·lent que corrobora l’alt nivell dels músics coblístics i la qualitat de les editorials autòctones.
Pujol va ser dels primers a escriure per a dues i tres cobles d’onze músics i va impulsar certàmens que van estendre la creació coblística a una perspectiva cambrística i simfònica, tal com explica Albert Fontelles a les documentades i entenedores notes de carpeta en català. Al llibret també figura una relació de totes les composicions per a cobla i totes les combinacions amb què va treballar: 46 sardanes per a cobla, 3 sardanes per a més d’una cobla, 2 sardanes per a cor mixt i cobla, 3 arranjaments de sardanes de Pep Ventura, 7 obres simfòniques per a cobla i 12 més per a cor mixt i cobla, que van ser escrites en un interval de 32 anys. La més primerenca, la sardana Eugènia, data del 1905, mentre que la més tardana, l’harmonització i instrumentació Ballet popular, és del 1937. De les 73 composicions, n’hi ha 20 sense cap data de composició exacta.
El melodisme i la instrumentació de Pujol i Pons són molt rics i variats en una dialèctica motivicoinstrumental de resultats elegants i ben travats; textures i canvis de trama hàbils, amb presència de contramelodies i segones veus elaborades, com en Cants de Mallorca (1932); elaboració de dissenys temàtics, com a Entremaliada (1929) i el seu punyent interval ascendent que dona joc a diverses tirades. Són obres que sedueixen per l’enjogassament, la joia, la fantasia i el lirisme que desprenen. També atreuen pel seu humor i l’espontaneïtat, com el caràcter scherzando sobre un tema en staccatto cantat per tibles i tenores a Flor de ginesta (1921). Amb llibertat formal, però sempre delimitat per la necessitat rítmica i ballable de la sardana, va llegar peces brillants, com El mestre (1923), Trapacera (1915), Graciosa (1921) –amb els seus cants de la tenora avalsejats i nostàlgics– o Garlaire (1923), on barreja tirades de les tenores amb girs virtuosístics amb penetrants ascensos a l’agut, respostes dels metalls amb sordina i amb un cant espontani i joiós puntejat pels metalls greus als llargs. En altres ocasions pren temes populars i els insereix com fa amb la cançó infantil Deu pometes té el pomer a Humoresca (1915). Globalment, excepcional.
Imatge destacada: Francesc Pujol
