MÚSICA ANTIGA. Lés Éléments. Tempêtes, Orages et Fêtes Marines. Le Concert des Nations. Dir.: Jordi Savall. Obres de Locke, Vivaldi, Rebel, Marais, Telemann i Rameau. L’AUDITORI. 18 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
El plaer d’imitar la natura, fins al punt de dotar de vida pròpia les reproduccions enginyosament elaborades, no és exclusiu del Barroc. Podem remuntar-nos ab origine a la cèlebre anècdota protagonitzada a l’antiguitat grega pels artistes Zeuxis i Parrasi, en el marc d’un concurs de pintura; però també, molt més proper a la nostra època i esperit, tenim present la reproducció sinistra de la bella Olímpia al relat L’home de sorra, del contista i melòman Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. La imitació per un moment inconscient de si mateixa, inherent al trompe-l’oeil, es torna conscient amb la consegüent sorpresa… o un temor completament insospitat. En qualsevol cas, l’aristotèlica noció de mimesi no percudeix en l’ànim de l’intèrpret o espectador com a resultat de la captació de la realitat en els seus trets característics, sinó en haver inclòs en la reproducció mateixa la pròpia mirada. La mirada participa i completa, queda atrapada en l’acte (mai del tot conscient) de mirar, formant part de la realitat que es pinta. El cas de la música presenta òbviament certes particularitats, ja que no hi ha objectes a la vista per reproduir, amb contorn delineable; però els músics pertanyents al període més afectat per aquesta cosmovisió –el cas de Jean-Féry Rebel ens recorda Jordi Savall– no van dubtar a utilitzar aquella mateixa expressió, considerant que la música tenia el poder de “pintar”. I és que la recreació que promou la música se sent absolutament real; s’imposa a l’oient fins i tot si resulta d’una producció artificiosa, no “natural”, en ser l’oïda un sentit de vivència interna; és a dir, una afecció mesurable en termes objectius però generadora d’afectes inequívocament subjectius.
Les obres que Jordi Savall reuní amb encert en aquest concert –sens dubte una manera excel·lent d’iniciar el cicle de Música Antiga– no només pertanyen a alguns dels creadors més eminents d’efectes sonors del Barroc, com ara Antonio Vivaldi o Jean-Philippe Rameau, sinó que a més ens porten a reflexionar a propòsit de l’abast de la imitació musical, pel que fa a la possible reproducció de la realitat externa. Els fenòmens naturals a què fan referència els compositors són ben clars: Tempêtes, Orages et Fêtes Marines, segons que expressa el subtítol d’un concert centrat en l’empremta que en la vida dels homes deixen els elements, especialment quan es manifesten de manera excessiva en forma de tempesta o xàfec. El temps per a la celebració no deixa d’estar igualment present, i de fet en aquella època era comú que els aristòcrates busquessin amenitzar les excursions per canals i corrents navegables amb Wassermusik o Water Music (és a dir, música aquàtica). Què hi ha més apropiat que aquest peculiar gènere musical faci referència a la mateixa realitat marina, en la seva vessant mítica? És el cas de la peça de Georg Philipp Telemann, la suite Hamburger Ebb’und Flut, les danses de la qual es completen amb descripcions de gran eloqüència, com ara “Neptú enamorat”, “Les nàiades juganeres” o “Èol tempestuós”. Abans d’arribar a aquesta fantàstica composició, potser una de les més riques i elaborades, Savall i el seu conjunt de solistes i amics –conegut com Le Concert des Nations– van oferir una lectura excel·lent d’una música incidental per a l’obra escènica La tempesta, composta per l’anglès Matthew Locke. Els contrastos violents, evidenciant la dimensió incontrolable de la natura, al seu torn van alternar amb passatges obertament ballables i perfectament mesurats, de pura celebració.
Més enllà de la vessant de divertimento de la música, és un mèrit incontestable aconseguir fer sonar el caos –allò inaudible o desordenat– que el ja al·ludit compositor francès Jean-Féry Rebel demostra a l’inici mateix de la seva suite Les Éléments. Com que l’alquímia musical es tematitza –d’aquesta manera tan explícita en el període musical que ens concerneix–, el fet de tornar audible el moment inaugural, d’absoluta indefinició, resultà fascinant en el marc de la sala gran de L’Auditori, que va donar cabuda més que acceptablement a la proposta del conjunt d’època. La progressiva ordenació i diferenciació dels elements, que l’home aprèn a dominar, recorda la sorprenent –i per a alguns, a l’època, inacceptable– presència inicial de la dissonància en el quartet per a cordes que Mozart compondria aproximadament mig segle després. Se senten sonoritats inaudites, anteriors a l’esforç d’harmonització i distribució racional de les energies, que temps després –ja en segle XX– es demostraran tan vàlides com les acostumades i familiars. La imitació de la natura ens planteja de manera inversa una pregunta a propòsit d’allò que naturalment considerem real, i així tolerable. ¿Com assumir que la Simfonia Pastoral i els últims quartets per a corda de Beeethoven –d’una abstracció estranya i apassionada– són obra de la mateixa ment creadora? Però, tornant a l’event que ens ocupa, junt amb les obres de Locke i Rebel, la primera part ens va deixar mostres d’aquell gran artificier, mestre de pirotècnies harmòniques esdevingudes quasi naturals, que va ser Antonio Vivaldi. El concert que ha transcendit com La tempesta di mare, RV 433 va cedir en aquest cas el protagonisme a la flauta solista, les filigranes i els arravataments de la qual evocaren el violent solcar dels elements desenfrenats.
La fiabilitat del conjunt convidat, la seva precisió en cadascun dels embats, va ser una constant al llarg del concert gràcies a l’atenta i discreta direcció de Savall. És cert que en alguns passatges van haver de destacar els solistes, molt especialment vents, per raons gairebé òbvies d’acord amb el títol del concert i les obres programades. Per la seva pròpia naturalesa, flauta i oboès (de manera particular, però no exclusiva) evoquen el fluir de l’aigua, a borbolls o de forma més dolça, així com la variable circulació dels aires, que així mateix –per fer-ho més palès encara– es van veure completats per l’acció d’una ancestral màquina de vent a l’escenari. Fins i tot els flautistes, eventualment, van ajuntar les seves mans per (ja sense instruments) bufar a l’interior de la cavitat formada i imitar l’udol del vent, que se sentí en les peces de Marin Marais –compositor molt estimat per Savall, com potser hom recorda– extretes de la tragèdia Alcione. Un dels plats forts de la vetllada, corresponent a la suite aquàtica de Telemann –abans esmentada– es va resoldre amb una prestància certament encomiable. El desplegament sonor va ser espectacular, tant pel que fa a les intervencions dels solistes, de gran mèrit, com a l’atractiva sèrie de ritmes característics de les danses que la componen, amb la presència destacable de la percussió. Savall va reincidir en la seva tasca d’alquimista per extreure el millor d’un conjunt que culminà la seva interpretació amb una selecció de peces de Jean-Phillippe Rameau en què s’alternen la subtilesa i vehemència atmosfèriques.
El públic que va omplir la sala gran de l’Auditori estava més que satisfet amb l’execució de les obres programades, però els bisos van ser molt ben rebuts, ja que no resultaren –a diferència del que s’esdevé en algunes ocasions– incòmodes per repetitius, i així innecessaris. Lluny de sobrar, van completar el concert, de per si complet: el primer, música cortesana de gran pompa i minuciosa elaboració –una d’aquestes rareses recuperades per Savall–; el segon, un passatge de Telemann que convidà a la participació dels oients, intèrprets en el seu paper de percussió improvisada.
