PALAU 100. Monteverdi Choir. English Baroque Soloists. John Eliot Gardiner, director. Obres de Schütz, Schein i J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JUNY DE 2022.
A falta de pocs mesos per fer vuitanta anys i, per tant, amb unes quantes dècades de carrera damunt les espatlles –també amb un estat de forma aparentment envejable–, John Eliot Gardiner s’ha convertit en un segell de qualitat garantida, pràcticament en una marca que certifica una manera concreta de fer música i que atreu multituds.
El Palau de la Música, que fa anys que el programa a les seves temporades i sempre el destaca com un dels artistes més estimats pel seu públic, pot continuar dient-ho amb propietat després que, aquest dimecres, la sala modernista tornés a quedar petita per acollir la legió de seguidors convocats per una nova visita del director britànic.
En aquesta ocasió, a més, Gardiner no va dirigir un programa monogràfic –per exemple, una Passió bachiana o un oratori clàssic–, com havia estat habitual les últimes vegades, sinó que va preparar un recorregut per tres compositors del Barroc alemany –Schütz, Schein i l’inevitable J. S. Bach–, de qui va interpretar peces de format relativament petit que van propiciar encara més l’aplaudiment fervorós.
El concert, a càrrec de les seves formacions Cor Monteverdi i English Baroque Soloists, va començar amb les veus disposades en dos cors i, al centre, el conjunt instrumental format per llaüt, violoncel, orgue positiu i trombons naturals, entre d’altres, per interpretar dos motets de Schütz. L’única obra de Schein va permetre escoltar per primera vegada el cor a cappella, que va lluir una afinació impecable. I la primera part va acabar novament amb Schütz, amb un singular motet per a dos contratenors acompanyats d’un cor de cinc trombons i, finalment, les exquisides Musikalische Exequien, una obra de refinament sublim en què es van succeint diverses combinacions vocals i instrumentals, des de les veus solistes acompanyades pel continu fins als grans conjunts corals.
De fet, el cor va ser el protagonista de pràcticament tota la vetllada; també de la segona part, dedicada –ara sí, monogràficament– a J. S. Bach, de qui es va interpretar la Cantata número 106, Gottes Zeit is die allerbeste Zeit, més coneguda pel sobrenom d’“Actus Tragicus”, caracteritzada per una instrumentació reduïda en què van sobresortir les dues flautes dolces, i el motet O Jesu Christ, mein Lebens Licht, número de catàleg BWV 118.
Totes les obres del programa compartien característiques evidents, com el fet de ser peces sacres i funeràries. La consciència que Schütz i Schein havien precedit Bach en el temps –el segon també fins i tot en el càrrec de Kantor de Sant Tomàs de Leipzig– feia inevitable la identificació constant d’elements comuns al llenguatge de tots, més enllà dels contrastos propis de la teatralitat barroca, que els intèrprets van explotar musicalment amb una àmplia gamma de matisos.
Gairebé obligadament, doncs, fora de programa havia d’arribar una composició similar, i l’escollida va ser el preciós motet Es ist nun aus mit meinem Leben de Johann Christoph Bach –oncle de Johann Sebastian–, novament a cappella.
L’exigència i la dificultat interpretativa van ser també compartides per totes les obres del programa, però igualment superades amb èxit per Gardiner, que té, literalment, els seus músics a les mans i és capaç de fer amb ells el que vol. Quina sort, doncs, que vulgui fer-hi tantes meravelles com les d’aquest concert, entre les quals seria impossible d’escollir-ne només una!
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
