43è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Un periple per l’Europa romàntica. Anne Gastinel, violoncel; Claire Désert, piano. Obres de Schumann, Chopin i Grieg. AUDITORI PAU CASALS (EL VENDRELL). 12 DE JULIOL DE 2024.
El divendres 12 de juliol obria la 43a edició del Festival Internacional de Música Pau Casals amb una gran varietat de concerts i activitats, del qual desgraciadament queia per motius de salut l’esperat recital de Mischa Maisky i Martha Argerich. Si algú vetlla per reivindicar la figura de Pau Casals –tant des de la vessant musical o també com a intèrpret, director o compositor, i com a home de forts ideals– són el Festival, la Fundació i el Museu que duen el seu nom. Enguany, amb el lema “Sentir els músics romàntics”, s’ha ideat un festival on la música d’aquest període té una rellevància especial. A més, per al concert inaugural es comptà amb la violoncel·lista Anne Gastinel, que va poder gaudir durant dos anys del violoncel Goffriller del mestre del Vendrell.
Respirar l’ambient del Festival implica viure la calma i el mar de Sant Salvador per endinsar-se en un auditori on sempre hi ha un ambient especial i on la professionalitat i el tracte humà exquisit dels rectors arrodoneixen un dia excepcional davant la platja i el Museu del mestre. I en una edició on el disseny i la unió de les arts està ben present en tota la imatge gràfica i visual, sobtà ja d’entrada trobar-nos una olivera damunt l’escenari.
La violoncel·lista francesa Anne Gastinel va evidenciar una personalitat musical i un estat de maduresa envejable en un programa ambiciós. Amb un so càlid però ben matisat i unes lectures imbuïdes de lirisme i sensibilitat –cal destacar-ne també la persuasiva vessant intimista– es mostrà en clara comunió amb la seva companya Claire Désert –tan versàtil i pulcra com mesurada. Francament, degustàrem una veritable lliçó de música de cambra, amb un bon diàleg i espontaneïtat.
El recital obrí amb les Peces de fantasia, op. 73 de Schumann –que va ser el primer compositor a incorporar aquest nom com a títol d’una obra. I vam poder escoltar ja la dosi de poesia i sensibilitat que definirien el duet durant bona part de la vetllada. Especialment en un primer moviment imbuït de tendresa i eloqüència, així com un diàleg i una capacitat expressiva on les intèrprets semblaren degustar un somni. Un segon moviment més lleuger ens introduí en un final on es va desfermar el temperament més romàntic. Gastinel mostrà la seva capacitat per fer cantar l’instrument –un Testore del 1696– amb una eloqüència somiadora, però també introduir la part més visceral amb una àmplia paleta de colors al costat d’una pianista sempre atenta.
Amb la Sonata op. 65 de Chopin s’apujà el llistó artístic, però també el desequilibri. Ambdues intèrprets, que havien tocat força i enregistrat aquest repertori durant la covid, oferiren una calidesa i una precisió amb un piano certament dialogant i que mai va cruspir-se sonorament el violoncel. La pianista estigué tan atenta perquè el piano no s’excedís de volum, que sovint quedà un punt per darrere del violoncel i faltà un punt més de passió en l’intent de limitar-se. No obstant això, ambdues saberen donar espai a la música, amb diàlegs concertants virtuosos i una visió que tant aportà moments de reflexió com estigué imbuït de romanticisme. Cal destacar també el fraseig sempre poètic i amb un so exquisit de Désert –certament cantabile i molt ben timbrat en els aguts–, especialment en un “Allegro” on es trencà el clima per la trucada d’un telèfon mòbil. Un juganer “Scherzo” donà pas a un “Largo” on Gastinel semblà explorar al màxim la vessant lírica. I realment a partir de les seves mans ens il·luminà amb una meravellosa sensibilitat. Una bella exposició que, defugint artificis, parlà amb senzillesa i s’erigí en un efecte de gran bellesa.
Va cloure el recital la gran Sonata per a violoncel, op. 36 d’Edvard Grieg. Una obra que costa d’entendre que no s’escolti més i que el mateix Casals va interpretar amb el propi compositor. Són curioses, per cert, les paraules del compositor nòrdic, que va declarar que “Casals no interpretava la música, sinó que la ressuscitava”. Escrita durant l’hivern del 1882-1883 i en un moment vital complicat del compositor, l’obra sembla erigir-se a estil i versemblança del seu Concert per a piano i orquestra, a partir del qual Grieg retroba la inspiració. Es tracta d’una obra rapsòdica que demana un ampli component tècnic i emocional i on els intèrprets han de saber passar de la meditació poètica fins a la passió més desfermada. Gastinel i Désert ho aconseguiren amb escreix amb una lectura tan efervescent com carregada de dramatisme que hauria rebut, sens dubte, el beneplàcit del mateix Casals. És difícil trobar una cadència tan imbuïda d’aquell punt d’ardor, amb tota la carn a la graella. Els pianíssims del segon moviment, així com el crescendo tan ben construït fins a arribar al bellíssim clímax ressaltà el contrast cap al tranquil que segueix. I l’encegadora lectura del moviment final aconseguí una gran resposta del públic.
La brillantor de Claire Désert quan el compositor sembla posar el piano contra les cordes, amb un paper d’allò més difícil, fou important, malgrat aquest intent excessiu de no tapar el violoncel. Mostrà una autoritat i una destresa tècnica de primer ordre, així com una capacitat dialogant capaç de fer brollar una d’aquelles interpretacions que recordarem durant dies. Gastinel, pel seu costat, feu cantar i declamar el seu violoncel amb un gran poder d’evocació. Subratllant l’encant melòdic i rítmic, així com la passió més agitadora. Una actuació plena d’intensitat i emoció, bastida a partir d’un autèntic vincle emocional entre ambdues intèrprets. Un d’aquells miracles que es produeix en certes ocasions entre dues veritables solistes.
El Festival volgué unir el missatge musical del mestre del Vendrell amb el missatge humanista d’aquest amb una experiència plena que es feu notar quan acabà el concert a partir d’una inesperada performance damunt l’escenari que donà aquest canvi de línia en l’espectacle, prèvia a una sentida versió d’El cant dels ocells que posà el punt final a un gran concert inaugural.
Imatge destacada: (c) Sílvia Isachs.
