PALAU 100. Mahler Chamber Orchestra. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Marina Rebeka, soprano. Natascha Petrinsky, mezzosoprano. Torsten Kerl, tenor. Luca Pisaroni, baix-baríton. Dir.: Daniele Gatti. Novena Simfonia de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 D’ABRIL DE 2018.
Per Xavier Pujol
Una de les coses més agradables que solen passar en els concerts en què Daniele Gatti s’enfronta a obres del gran repertori és que sempre trobes coses noves a obres que creies que ja coneixies perfectament. D’una manera general, les lectures o versions que fa Gatti d’aquestes obres sol ser molt canònica i no hi sorprenen ni els tempi, ni les dinàmiques, ni el fraseig, que solen situar-se perfectament entre límits àmpliament consensuats i formen part de la llarga tradició interpretativa d’aquestes obres. Gatti sorprèn i aconsegueix versions noves i amb segell personal pels matisos i, molt especialment, per jocs d’equilibris nous en la sonoritat de peces que tots tenim a la memòria.
Gatti i un exèrcit sonor format per la Mahler Chamber Orchestra, un quartet de solistes vocals, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau es van enfrontar a la mare de totes les simfonies, la Novena, la mitificada, l’excessivament literaturitzada, l’exaltada i hiperbòlica Novena de Beethoven, i en van lliurar una versió nova i amb caràcter.
Donant més presència a les fustes Gatti va aconseguir, per exemple, que al tercer moviment un contracant del fagot que normalment queda submergit en la marea melòdica que genera la corda i que ens té a tots el cor robat, prengués una evidència un punt impertinent, però divertida, que donava una nova dimensió al fragment. En altres casos l’originalitat de la interpretació venia pel fet que la direcció alimentava i donava protagonisme a veus mitjanes (segons violins, violes) que normalment queden molt en segon terme. La direcció era fresca, enèrgica, clara d’idees i sense histrionismes ni en el gest ni en el so.
Tot l’equip sonor va respondre prou bé. La Mahler Chamber Orchestra és una mena d’Arca de Noè orquestral, individualment tothom sona bé, però no té el so unificat i homogeneïtzat de les grans orquestres estables. La materialitat física del so orquestral potser era millorable, tot sonava una mica cru, verd, però també sonava fresc, amb una energia nova i jove i una cosa compensava àmpliament l’altra.
L’Orfeó i el Cor de Cambra van complir molt i molt bé amb una obra que per a l’Orfeó té, per tradició, un pes mític, aclaparador i, segons com, paralitzant. La soprano Marina Rebeka, la mezzosoprano Natascha Petrinsky, el tenor Torsten Kerl i el baix Luca Pisaroni van assumir bé i endreçadament unes parts solistes que en interpretacions menys acurades solen tendir al guirigall desenfrenat.
En el transcurs del primer moviment ja es veia que Gatti no estava còmode i de tant en tant abaixava els braços i mirava cap al costat. Quan va acabar el llarg primer moviment, l’home no va poder més, es va girar i es va encarar amb una persona de la primera fila del públic per retreure-li, en anglès, en veu alta, “la greu falta de respecte” que per a ell i per als seus músics implicava el fet que aquella persona s’hagués passat una part del moviment responent una trucada telefònica. El públic va secundar la seva queixa amb aplaudiments. Bravo!
Que soni un telèfon mòbil en el transcurs d’un concert pot ser considerat un descuit greu, però respondre la trucada ja és ser molt mal educat.
