PALAU GRANS VEUS-SIMFÒNICS AL PALAU. Obres de J. A. Hasse, J. D. Zelenka i J. G. Pisendel. Vivica Genaux, mezzosoprano. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavecí i direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE MAIG DE 2021.
No hi ha res com comptar amb elements excel·lents per obtenir un resultat excel·lent. Aquest dimecres la lluminositat de la música barroca va brillar en ple vespre al Palau de la Música gràcies a l’encertadíssima unió dels talents de Vivica Genaux i Vespres d’Arnadí per interpretar precisament allò que saben fer millor.
Especialitzades totes dues en aquest repertori, tant la cantant com l’orquestra van donar el millor de si mateixes al llarg d’un programa generós, bastit a l’entorn d’un fil conductor que el clavecinista i director Dani Espasa va explicar de manera profusa i entenedora a l’inici del concert.
Tres compositors que van triomfar a la ciutat alemanya de Dresden al segle XVIII, però sobretot Johann Adolf Hasse –de qui la mezzosoprano americana ha esdevingut pràcticament l’apòstol els últims anys–, van ser els vehicles que van permetre als músics desplegar tota classe de recursos tècnics i expressius de gran bellesa, però també de gran efectivitat per superar amb èxit les endimoniades exigències de les partitures.
Així, les llarguíssimes tirallongues de semicorxeres a gran velocitat en què el text sembla encaixat amb calçador, els salts d’octava i canvis sobtats de registre o les messe di voce necessàries per evitar l’estaticitat de les notes llargues no van suposar cap obstacle per a Genaux, que posseeix l’equilibri precís i necessari de timbre, cos i lleugeresa en la veu. No és casualitat que la mezzosoprano americana hagi obtingut èxits similars amb obres de Vivaldi i Händel.
Per la seva banda, l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí es va tornar a lluir i es va confirmar, per si encara algú ho dubtava, com la formació idònia per a aquest tipus d’ocasions. Menció especial mereixen les aportacions de les trompes naturals i sobretot la de l’oboista Pere Saragossa en el rol coprotagonista que li reserva la meravellosa ària “Piange quell fonte” de Numa Pompilio.
El monogràfic Hasse es va estendre fins al bis, ja que tot i permetre’s mostrar inevitables signes d’esgotament en acabar el programa, l’empàtica i comunicativa Genaux no va deixar de respondre a les peticions del públic amb una darrera ària del mateix compositor, tan llarga i compromesa com totes les anteriors.
En definitiva, un nou encert de programació –i, en aquest cas, de coproducció– que ha fet possible el debut al Palau d’una cantant inexplicablement massa poc prodigada a Barcelona, on tan sols alguns recordaven el seu pas pel Liceu un ja llunyà any 2006.
