TEMPORADA OBC. Orquestra del Teatre Mariïnski i Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Valeri Gergiev. Obres de Xostakóvitx. L’AUDITORI. 28 DE GENER DE 2017.
Per Lluís Trullén
L’OBC i l’Orquestra del Teatre Mariïnski, dirigits per Valeri Gergiev, van unir esforços i efectius per afrontar la Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx, obra que constitueix una de les pàgines més complexes del llegat orquestral del compositor rus i de tot el repertori simfònic. Amb un Auditori que presentava un ple absolut i després de l’èxit assolit amb el maratonià concert celebrat un dia abans, Gergiev aconseguiria un triomf rotund amb una interpretació memorable d’aquesta pàgina simfònica. Els cent vint músics que aproximadament omplien l’escenari de L’Auditori oferien ja de per si un aspecte monumental per afrontar la interpretació d’aquesta simfonia plena de complexitats i que l’OBC afrontava per primera vegada en la seva història. El director assistent Anton Gakkei va preparar durant dos dies la interpretació amb l’OBC fins que divendres passat i el mateix dissabte van conjuntar el treball amb l’Orquestra del Mariïnski, sota les ordres de Gergiev.
La complexitat de la Quarta Simfonia no rau tan sols en la quantitat d’efectius que s’han de congeniar per tirar endavant els prop de setanta minuts de música plens d’intensitat que concentra la composició. Xostakóvitx va escriure aquesta simfonia poc abans que el diari «Pravda» publiqués l’any 1936 la crítica contra l’òpera Lady Macbeth del districte de Mtsensk, considerada com un “galimaties musical”. Això amenaçava el compositor de ser considerat “enemic del poble” i més encara quan els seus col·legues van retractar-se de tots els elogis cap a la seva figura. El “formalisme” de Xostakóvitx podia ser motiu suficient per enviar-lo, en plenes purgues estalinistes, a un camp de concentració o ser condemnat a mort. L’angoixa que va viure el compositor en aquest període va ser constant i això explica que la Quarta no fos interpretada fins al 30 de desembre de 1961, ja sota la direcció de Kondraixin; de fet, Xostakóvitx va escriure la famosa Cinquena Simfonia com una retractació del seu estil, com una obra “simple i comprensible”.
La Quarta és considerada la simfonia més complexa quant a escriptura i contingut emocional de tota la seva producció. S’hi posa de manifest l’aprofundiment de Xostakóvitx en l’estudi de les Simfonies de Mahler. En molts moments de l’obra del rus queda palesa la influència del bohemi, tant pel que fa a orquestració com a resolucions harmòniques o en salts intervàlics tan característics del compositor bohemi, així com també pel que fa a l’ús del sarcasme, la lamentació, la burla, els moments enigmàtics o els ritmes que configuren, en el decurs dels tres moviments de la Quarta, un quadre en què l’essència del llenguatge de l’autor assoleix la seva màxima expressió.
Gergiev va aprofundir-hi amb una lectura plena d’expressivitat i emotivitat, amb moments d’un vigor impetuós i d’una espectacularitat desbordant, combinats amb d’altres en què assolia una atmosfera plena de misteri i de repòs. L’inici de l’eclèctic darrer moviment, un “Largo” que a manera de marxa fúnebre obre les portes a un fortíssim que donarà pas a un scherzo, preàmbul d’un moment rítmic incessant que ens conduirà cap un passatge triomfal, és una mostra de l’eclecticisme de sensacions que constantment es produeixen dins la composició. Però Gergiev, amb una orquestra del tot conjuntada, imponent a nivell tècnic i que seguia cadascuna de les indicacions expressives d’una direcció lliurada i apassionada, no deixava escapar amb el seu particular gest ni el més mínim detall expressiu i tècnic de la composició. Certament, ens va fer viure totes les sensacions musicals que s’amaguen dins d’una obra que en molt comptades ocasions es té l’oportunitat d’escoltar. Cordes espectacularment conjuntades, un metall pletòric, magnífic treball de les flautes, fagot i corn anglès, una percussió incisiva i precisa en l’execució eren el reflex del lliurament dels músics, coneixedors del que suposava tenir l’oportunitat de poder interpretar aquesta obra. L’epíleg de l’obra, un passatge enigmàtic, contemplatiu amb uns pianissimi plens de subtilitat (i del qual podria establir-se un cert paral·lelisme amb el final de la Novena de Mahler), va resultar, en mans de Gergiev, una veritable delícia, d’una càrrega emotiva extraordinària. La música es diluïa amb el silenci, mentre que amb les seves mans, Gergiev mantenia tota la tensió musical i provocava durant uns llarguíssims segons un silenci absolut. Gergiev, els músics i amb ells tot el públic van aguantar aquest silenci, preàmbul d’un esclat de bravos merescuts per a unes orquestres i un director que no va dubtar a aixecar la partitura com a tribut i respecte a aquesta Simfonia de Xostakóvitx.
