TEMPORADA OBC. Dir.: Pablo González. Simfonia núm. 9, en Re major de Gustav Mahler. L’AUDITORI. 31 DE MAIG DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Han estat cinc anys de titularitat a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que han passat molt ràpid, però que alhora han permès fer moltes coses. Uns anys difícils, en què Pablo González ha hagut de batallar amb uns constants vaibens de càrrecs de responsabilitat dins la mateixa OBC i a la casa que els acull, L’Auditori; cosa que naturalment ha afectat el desenvolupament natural d’un projecte que s’albirava, en els seus inicis, prometedor. Tampoc no ha permès que aquest projecte ambiciós es portés a terme en la seva plenitud un context de crisi econòmica que, sumat a la inestabilitat institucional, ha posat més traves de les esperades a un projecte d’expansió que, malgrat tot, s’ha iniciat.
Expansió en termes internacionals –les gires per Europa en són una bona mostra–, però també, i potser més important, en termes locals. S’ha fet molta incidència a obrir l’OBC a la ciutat per tal que els barcelonins se la sentissin seva i ja comencen a ser habituals els concerts a la platja al juny –aquest proper dia 20 es repeteix– i el concert de la Mercè (un concert al qual cal sumar el de la Sagrada Família el setembre vinent).
Amb Pablo González també s’han iniciat projectes innovadors, necessaris i de gran èxit –els projectes socials, com “Et toca a tu”, són quelcom que el director asturià segurament recordarà amb orgull pel seu valor social– i s’han fet enregistraments d’obres del patrimoni català i de compositors internacionals que engrandeixen el currículum d’una orquestra que, amb ell, també, va celebrar els primers 70 anys de vida. Pablo González ha portat espontaneïtat i naturalitat –una de les promocions que més es recordaran serà de ben segur la del director vestit amb el convencional frac i repartint entrades per a concerts passejant amb bicicleta per la ciutat– a un ofici, el de director, que tendeix sempre a l’engrandiment d’aquesta figura, a la mitomania buida de contingut i falsa en les formes. Pablo González s’ha acostat al públic sense artificis, amb la seva veu i amb les seves intervencions musicals, tant presentant els programes de cada temporada a l’abonat, com oferint lectures personals, treballades i no gens amanerades del repertori que desitjava mostrar i compartir amb el públic.
I entre aquest repertori, grans noms com Xostákovitx, Stravinsky, Strauss i Mahler; el gran postromanticisme. I més enllà de la seva més que raonable semblança amb el compositor bohemi Gustav Mahler –tan comentada entre passadissos per abonats i melòmans–, Pablo González ha fet de Mahler un habitual en la programació de l’OBC. I no perquè no ho fos abans, sinó perquè amb el seu entusiasme per aquest compositor hem pogut gaudir d’interpretacions inoblidables dels cicles de lieder orquestrals del compositor i de simfonies –entre les quals la Vuitena Simfonia, coneguda amb el sobrenom “dels Mil”– que a molts ens va arrencar el plor.
No ha estat un període fàcil ni un sector de l’orquestra, fèrriament obsedit per la figura enigmàtica de l’anterior titular, Eiji Oue, li ho ha facilitat. On Oue posava focs d’artifici, González hi ha posat anàlisi i meticulositat, i això, que requereix tal vegada més esforç, no ha estat sempre del gust de tothom.
Per això en el seu comiat diumenge passat amb la meravellosa Novena Simfonia de Mahler –el seu comiat de la vida, estrenat pòstumament–, el sentiment que es respirava era de nostàlgia i agraïment. Nostàlgia pels bons records musicals que ens deixa, com també agraïment pel compromís que ha demostrat amb el projecte i amb l’orquestra i que, per fi, ha permès una certa estabilitat d’un lustre, després de massa tsunamis emocionals viscuts la dècada anterior.
I per això, em permetran que no hagi fet aquí una valoració musical del seu darrer programa al capdavant de l’OBC com a titular de l’orquestra, sinó simplement un testimoniatge d’un període que, sens dubte, no només ha estat un gran aprenentatge per a ell com a professional i com a persona, sinó que ha permès que l’OBC estigui preparada per fer un salt endavant a nivell musical guiada per un director amb un nom que, com a mínim, ho fa somiar. Comença una nova etapa, si més no, en la qual hi ha unes expectatives molt elevades i que tant de bo es puguin veure acomplertes.
En qualsevol cas, és de justícia dir-ho: gràcies, mestre González, i fins ben aviat!
