LLUMS D’ANTIGA. Graindelavoix. Dir.: Björn Schmelzer. Obres de Guillaume de Machaut, Solage, Alexander Agricola, Antoine Brumel, Nicolas Gombert, Cipriano de Rore i Carlo Gesualdo. BASÍLICA DE SANTA MARIA DEL PI. 6 DE FEBRER DE 2020.
Quan les veus del conjunt Graindelavoix van entonar el “Sanctus” de la Messe de Notre Dame de Guillaume de Machaut al bell mig de la nau de l’església gòtica del Sant Maria del Pi, iniciaven un recorregut que va esdevenir fascinant per la música vocal medieval i renaixentista. Les obres de Cicconia, Agricola, Gombert, Obrecht… s’elevarien durant quasi dues hores amb la puresa vocal inigualable d’aquest conjunt de vuit cantants dirigits per Björn Schmelzer que per les seves versions exquisides i a voltes controvertides (muntatges multimèdia i interdisciplinaris) s’han fet des de l’any 2006 un lloc preeminent en la recreació del repertori de la música antiga.
Disposats en cercle i creant una atmosfera ajudada per la il·luminació tènue de la basílica que només oferien els llums situats damunt els seus faristols, aquest “Sanctus” inicial, compost per Machaut amb anterioritat a l’any 1370 i pertanyent a la composició més antiga d’un ordinari de la missa realitzada per un sol autor, esdevenia per si sol tota una mostra de la qualitat musical i exigència que envolta aquest conjunt de veus. Fumeux fume de Solage –pàgina de la qual s’han fet nombrosos estudis musicològics i de la qual conjunts com Gothic Voices o Huelgas Ensemble tenen versions de referència– ha esdevingut una de les obres més controvertides del Codex Chantilly, integrat per un centenar de composicions polifòniques del segle XIV representatives de l’Ars Subtilior, la major part atribuïdes a autors francesos. La tremenda complexitat harmònica i les tonalitats sempre allunyades d’un centre definit el fan portar a uns cromatismes complexíssims sobre tessitures greus que creen una atmosfera misteriosa sobre un text de significat molt controvertit.
Però res és obstacle per a Graindelavoix. Les seves veus individualment meravelloses s’emmotllaven una vegada i una altra a la polifonia religiosa i profana, a la música medieval i del primer Renaixement elevant-se amb unes interpretacions en què els cants melismàtics, els efectes de dinàmiques i una perfecció absoluta en l’afinació donaven mostres de l’exigència tècnica i la compenetració que posseeix aquest conjunt de reconeguda vàlua internacional.
El programa ens va apropar a la música d’autors com Thomas Ashwell –de qui han sobreviscut poques obres escrites, afectades per la dissolució dels monestirs ordenada per Enric VIII– o el bellíssim “Agnus Dei” de la Missa Et ecce terrae motus, del compositor Antoine Brumel, de l’escola francoflamenca, deixeble de Josquin des Prés i educador dels nens de Notre-Dame fins a l’any 1500. El concert recollia obres tan curioses com La ciència no té enemics de Matheus de Sancto Johanne, en què les característiques distàncies d’intervals de quarta tan propis de la música medieval ens apropaven, sota un cant interpretat amb una afinació extrema, a l’atmosfera característica de l’Ars Subtilior, fins a obres dels autors renaixentistes de l’escola francoflamenca com Gombert o del madrigalista Cypriano de Rore, ja a la plenitud del XVI. Versions totes subtils, màgiques, amb un cant a cappella en què les diferents tessitures vocals confegien una amalgama de sensacions de la qual resultava impossible escapar. Obres a sis veus com els dos responsoris de Carlo Gesualdo, principe di Venosa, amb les dissonàncies i els cromatismes propis del seu estil, van tancar aquest viatge inoblidable per la música medieval i renaixentista que Graindelavoix va voler titular “Monsters of the early music”, dedicat a uns músics veritablement magistrals per la complexitat i modernitat que ens van llegar amb les seves obres.
