TEMPORADA OBC. Angela Denoke, soprano. Dir.: Hartmut Hänchen. Obres de Mozart i Strauss. L’AUDITORI, 15 DE GENER DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
El reclam principal del concert era la veu de la soprano Angela Denoke, “la millor Salome de l’actualitat”. Quina responsabilitat haver de demostrar aquesta sentència tan limitadora i exigent en un concert en què només se n’ofereix un fragment, més aviat diríem “el” fragment, d’aquesta coneguda òpera d’Strauss. Regles del màrqueting…
Certament que el concert tenia molts més atractius, començant per un programa ben interessant, que incloïa a la primera part la Simfonia núm. 39 en Mi bemoll major de W. A. Mozart, i una segona part que incorporava com a plat fort la dansa i escena final de l’òpera Salome de Richard Strauss, obra que venia precedida per tres cançons simfòniques del mateix autor, dues de les quals eren primeres audicions amb l’OBC.
Waldseligkeit, op. 49 núm. 1 és un bell nocturn per a veu en què Strauss sap recrear com ningú l’ambient ombrívol i misteriós d’un bosc i una nit que cau sobre una parella d’enamorats embolcallant-los amb la dolcesa i harmonia de la Natura. Strauss demana a la veu transfigurar-se en un element més d’aquest entorn gairebé màgic, amb una línia de cant gairebé sense fi i un control de les dinàmiques d’una gran subtilesa, i dificultat. Angela Denoke va lluir bé en aquest registre, i amb Ruhe meine Seele, op. 27 núm. 1, la soprano va confirmar un estat de forma millor del que se li recordava, amb un timbre més rodó i un registre més homogeni que en ocasions anteriors, i absents les tibantors al registre agut. De la intimitat de la primera cançó a la progressiva escalfor d’aquest Ruhe meine Seele tan suggeridor, podríem dir que simbolista i amb esporàdiques remembrances wagnerianes, Denoke va defensar amb energia continguda Cäcilie, per donar pas, finalment, a una escena final de Salome de molts quirats. Malgrat no ser l’acústica de la Sala Pau Casals de L’Auditori l’adient per a la veu humana, la d’Angela Denoke hi va córrer sense problemes i, encara més important, es va fusionar fantàsticament bé amb el so de l’orquestra, molt ben controlat per Hartmut Hänchen.
Precisament Hänchen, el director que restava amagat per l’òrbita mediàtica de la soprano alemanya, va ser l’altre gran atractiu del concert. Poc conegut aquí –aquest era el seu debut amb l’OBC–, el director alemany és un reputat director operístic –durant tretze anys va dirigir l’Òpera d’Holanda– i és considerat especialment per la seva interpretació d’Strauss, Wagner i Mahler. No calia llegir el seu currículum per esbrinar-ho. Si ja a la primera part va sorprendre amb un Mozart molt net i ordenat, amb una corda particularment notable, i amb una versió molt pròpia malgrat tractar-se d’un director convidat, a la segona part, amb Strauss va aconseguir portar els músics cap al seu terreny, fent un Strauss com ha de ser, contrastat i molt extremat. Elevat en els lieder romàntics, agressiu i potent en la dansa dels set vels i el final de Salome, Hänchen va donar ales a una orquestra que, no ens cansarem de dir-ho, quan vol, pot sonar molt bé.
