TEMPORADA OBC. Isabelle Faust, violí. Dir.: Antoni Wit. Obres de Ravel, Prokófiev i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 6 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
La música de les primeres dècades del segle XX va ocupar el darrer concert integrat en la programació de la temporada de l’OBC. Ravel, Prokófiev i Xostakóvitx van ser els autors que confegien un programa que seguia un ordre cronològic iniciat amb les cinc peces infantils de Ma mère l’Oye (1911). El subtil i captivador Concert per a violí núm.1 –que l’autor del Romeu i Julieta va escriure en el convuls any 1917– i finalment la primera de les Simfonies del compositor de Sant Petersburg, en què es copsa tota l’essència del seu llenguatge malgrat tenir-hi només dinou anys, van completar un programa d’un atractiu indubtable.
Antoni Wit tornava a dirigir l’OBC i la violinista Isabelle Faust seguia les passes que la setmana anterior va deixar una gran solista com Viviane Hagner amb el Concert per a violí de Bruch. La direcció de Wit, el concepte musical que va imprimir a la Primera Simfonia de Xostakóvitx i que ens va rememorar les meravelloses versions llegades pel recordat mestre Franz-Paul Decker, feia reviure tota la interioritat del llenguatge de l’autor rus. El refinament, el control de les dinàmiques entre les seccions i la capacitat per expressar tota la força motòrica inherent al llenguatge de l’autor configuraven una lectura plena de dramatisme d’una obra que el compositor va escriure amb només dinou anys i que ràpidament (com ens recorda Javier Pérez Senz en les excel·lents notes del programa) directors com Bruno Walter i Leopold Stokowski van difondre i fer triomfar a Berlín i Filadèlfia, respectivament.
L’Orquestra ja havia realitzat una notòria lectura amb les refinades pinzellades que configuren Ma mére l’Oye. Els colors tan propis de la paleta de Ravel, les atmosferes delicades i el preciosisme en el detall van planar en una recreació molt inspirada.
No és cap novetat que Isabelle Faust i el violí Stradivarius “Bella Dorment” que l’acompanya facin una interpretació de màxima exigència i qualitat expressiva i tècnica en les obres que interpreta. El Primer Concert de Prokófiev, malgrat no tenir la popularitat del Concert núm. 2, en Sol menor, exigeix l’intèrpret al màxim no només en aspectes virtuosístics, sinó en qüestions de refinament i sensibilitat. Faust reuneix ambdues qualitats, però a més la seva intel·ligència musical li permet dotar les seves versions de personalitat interpretativa. En aquesta ocasió, la subtilitat, les frases delicades i la creació de colors matisats van ser una constant en la seva visió elegant i delicadíssima del Concert núm.1 de Prokófiev.
