I CAPULETI E I MONTECCHI de Vincenzo Bellini. Llibret de Felice Romani. Joyce DiDonato. Patrizia Ciofi. Antonio Siragusa. Simón Orfila. Marco Spotti. Dir. musical: Riccardo Frizza. Dir. escènica: Vincent Boussard. Producció de la Bayerische Staatsoper i San Francisco Opera. LICEU. 17 DE MAIG DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Tots els melòmans senten predilecció per alguna obra en especial, ja sigui per motius sentimentals que la vinculen a algun record, ja sigui perquè aquella música li toca especialment la fibra. En el cas de les òperes de Bellini, la competició entre els títols més sonats com són Norma, La sonnambula, I puritani o fins i tot Il pirata sovint ha deixat en segon terme una joia musical com és I Capuleti e i Montecchi, obra inspirada en l’amor desventurat dels adolescents pertanyents a clans familiars enemistats, però en el cas de l’òpera de Bellini no necessàriament basada en el clàssic de Shakespeare, ja que centra l’atenció sobretot en la història d’amor dels dos joves.
La versió musicada per Bellini sobre un llibret de Felice Romani, recull la història tal com l’explica Zingarelli en Giulietta e Romeo i que planteja el moment concret del conflicte entre famílies just abans del forçat casament de Julieta amb Tebaldo. En la versió de Bellini, tal com la interpreta escènicament Vincent Boussard en aquesta insípida producció de la Bayerische Staatsoper i la San Francisco Opera, es fa èmfasi en la tensa relació amorosa entre tots dos enamorats, Julieta i Romeu, que es troben dividits entre l’atracció i amor mutu i el deure d’honor –ella amb el seu pare, ell defensant el seu cognom. Així, en una òpera en què no abunden els papers solistes, Romeu i Julieta sostenen el gruix del pes dramàtic de l’òpera en una acció en què passem de trobada en trobada furtiva amb Lorenzo com a mediador i un cor masculí que representa els dos clans familiars i que dóna una mica de joc escènic a una òpera poc tramada a nivell argumental. Les figurants disfressades amb vestits de Christian Lacroix aporten un cert color a un escenari altrament poc acolorit, a molts nivells.
En aquest context, aquesta òpera de circumstàncies –Bellini la va escriure a corre-cuita en tres setmanes per a la companyia veneciana per a la qual treballava en aquells moments– requereix de dos grans cantants en la parella protagonista, sota l’amenaça de fer decaure l’interès d’una òpera que, d’altra banda, i a parer personal, conté algunes de les melodies més belles mai inspirades per Bellini.
Amb el suflé mig enfonsat per la cancel·lació poc explicada d’Elina Garanča com a Romeu, la presència de Joyce DiDonato en el paper protagonista venia a compensar una absència destacada. DiDonato no feia ni una setmana que havia aterrat a Barcelona i va demostrar la seva enorme professionalitat en una part, la de Romeu, de gran compromís al llarg de tota l’extenuant partitura. A Barcelona l’hem coneguda en altres registres, però aquest rol, que ja havia defensat en altres teatres en aquesta mateixa producció, li va com anell al dit, fent de Romeu agosarat i inexpert però alhora tendre i masculí, amb una veu de timbre encisador, que només acusà en puntualíssims moments una discreta tibantor –molt ben dissimulada– al registre agut (¿pot ser el cansament d’una marató preparatòria abans de l’estrena?). El seu Romeu és exemplar i oferí moments encantadors en les seves àries i, és clar, en els seus duets amb Julieta, encarnada per una Patrizia Ciofi ideal. La soprano italiana va demostrar amb aquest rol la plena adequació a la seva veu, de timbre fràgil però molt ben treballat, de sonoritat argentina i projecció excepcional, dolçor en l’expressió i una ductilitat pròpia només dels grans professionals. Si en altres intervencions a Barcelona s’ha volgut atacar la cantant –injustament, creiem–, amb aquesta Julieta va deixar claríssim que ella és una gran artista i una professional indiscutible. Ciofi va delectar des de la primera nota a la darrera amb la seva interpretació impecable i totalment adequada del rol de la jove adolescent enamorada, fins i tot lluitant contra les posicions antinaturals i incòmodes que li suggeria la direcció escènica i que ben poc aportaven a fer creïble el seu rol; ni falta que li feien. Ambdues veus es van empastar tan bé que van permetre gaudir d’aquell meravellós efecte que només la primera versió d’aquesta òpera permet gaudir: confondre els timbres de la soprano i la mezzo en els melismes belcantistes tan ben ideats per Bellini i que tan bé defineixen què és el bel canto.
Així i tot, qui tingui al cap la producció única que ja té gairebé cinquanta anys de la segona versió d’aquests Capuleti e Montecchi amb el rol de Romeu transportat a la veu de tenor, amb Jaume Aragall com a Romeu i Luciano Pavarotti com a Tebaldo, de ben segur enyoraria la bellesa del duet entre Romeu i Tebaldo, amb la també deliciosa confusió tímbrica d’uns Pavarotti i Aragall en plenitud de facultats. El Tebaldo d’Antonio Siragusa –en les representacions a Barcelona– no pot ser discutit des del punt de vista tècnic –amb sobreaguts molt ben projectats inclosos–, però la seva veu no és especialment atractiva, fet que resta interès a la seva interpretació. Molt lliurat el Lorenzo de Simón Orfila, consolidat com a baix de referència, i menys destacat resultà el Capelio de Marco Spotti.
Salvant alguns desajustaments entre fossat i escenari, l’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Riccardo Frizza, van oferir un rendiment solvent en una òpera amb moments solistes ben defensats pels diversos caps de corda.
Cal recomanar també el segon repartiment, que s’estrena diumenge, amb la valenciana Silvia Tro Santafé com a Romeu, Ekaterina Siurina com a Julieta i el canari Celso Albelo com a Tebaldo. L’òpera de Bellini, a més, es podrà veure el proper 1 de juny a més de 200 cinemes de tot Europa gràcies a la retransmissió de Rising Alternative. Seran 29 sales a Catalunya en 18 ciutats, a més de 87 sales a tot Espanya, que permetran veure l’actuació de Joyce DiDonato i Patrizia Ciofi en una de les més inspirades òperes de Bellini, que no es representava al Liceu des de feia 31 anys i de la qual només s’havien fet, fins aleshores, 24 representacions. L’emissora Catalunya Música retransmetrà el títol en directe el 20 de maig i RNE ho farà dimecres 25 de maig.
