ESTIU AL PALAU – GREC FESTIVAL. Vespres d’Arnadí. Núria Rial, soprano. Xavier Sabata, contratenor. Dani Espasa, director. Àries, duos i peces instrumentals de Georg Friedrich Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JULIOL DE 2020.
Tothom amb mascareta i ben separats els uns dels altres per escoltar un concert sense intermedi i sense programa de mà en paper. Ben estrany, ben incòmode i, tot i així, ben feliços tots –els músics també– de poder-nos retrobar, de poder tornar a gaudir de música en directe a l’estimat Palau.
Va ser en aquest estrany context que va tenir lloc el concert protagonitzat per la soprano Núria Rial, el contratenor Xavier Sabata i el conjunt Vespres d’Arnadí, sota la direcció de Dani Espasa, un concert que hauria hagut de tenir lloc la primavera passada i que va haver de ser suspès, com tants d’altres i que ara s’ha inclòs a la programació del cicle Estiu al Palau en coproducció amb el Festival Grec.
Tot i algunes modificacions respecte del programa previst inicialment, seguia sent un monogràfic Händel integrat per àries i duos provinents, majoritàriament, d’òperes, però també d’algun oratori i peces instrumentals del mateix origen.
Rial i Sabata, que ja han cantat junts en diverses ocasions, són dos cantants molt diferents que s’avenen molt bé. Rial es una dona que, cada vegada amb més seguretat, es planta al mig de l’escenari i quan comença a sonar la música compon un personatge. Sabata, en canvi, quan entra a l’escenari ja és un personatge i quan comença a sonar la música es converteix en un personatge que crea personatges. Veient-lo, t’adones que el seu medi natural és l’escenari, el té totalment apamat.
La facilitat escènica de Sabata es posa al servei sempre d’una expressivitat intensa, calenta, que compensa amb escreix la manca d’un punt de brillantor, de squillo en una veu d’altra banda ben bonica, molt ben controlada en la respiració i en una forma magnífica. Rial, per la seva banda, també està en una forma esplèndida. La veu, sense perdre agilitat, ha agafat més cos, més gruix i projecció; no sona gens fràgil, està molt ben posada, el so està molt ben cobert a dalt i la regulació perfecta de la pressió de l’aire permet a la cantant uns apianaments de gran bellesa.
El tercer element del concert també va resultar del tot satisfactori: Vespres d’Arnadí, ben conduït amb lleugeresa i vivacitat per Dani Espasa, va sonar molt bé i totalment a l’altura de les formacions estrangeres de prestigi especialitzades en barroc que ens visiten (o ens visitaven) sovint.
El conjunt instrumental va poder brillar en solitari en l’obertura de l’òpera Tolomeo, re d’Egitto, en el Concerto grosso en Do major, HWV 318, de l’oda Alexander’s feast i en el “Ballo” de l’òpera Agrippina.
Al capítol d’àries, s’hi van alternar alguns dels grans hits del repertori händelià, com “Piangerò la sorte mia” i “Va tacito e nascosto” de Giulio Cesare in Egitto o “Vivi, tiranno” de Rodelinda, amb altres àries menys conegudes d’Agrippina i de Lotario.
El punt més dolç de la sessió el vam tenir en els duos. Al principi vam gaudir de “Ricordati, mio ben” de l’òpera Flavio i, al final, del deliciós “Io t’abbraccio” de Rodelinda.
El programa acabava oficialment amb aquest duo que donava nom al concert, tot fent referència, d’aquesta manera, a totes les abraçades que no ens hem pogut fer durant els mesos passats. Els aplaudiments del públic dempeus que omplia l’aforament forçosament limitat del Palau van aconseguir, però, que els cantants regalessin encara dos duets més, un de ben enjogassat de Rinaldo i, finalment, l’intens “Sì, sì, lasciami, ingrata” de la cantata Amarilli vezzosa, coneguda també amb el nom d’Il duello amoroso.
Un gran retorn de Händel al Palau.
Imatge destacada: (c) Alfred Mauve.
