GAZIEL i PICAROL d’Enric Granados. Llibret d’Apel·les Mestres. Anna Niebla. Toni Marsol. Marc Sala. Cristina Segura. Cor de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués. Dir. musical: Jaime Martín. Dir. escènic: Marc Rosich. Escenografia, llums i vestuari: Maria Montseny. PETIT PALAU (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA). 1 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Mònica Pagès i Santacana
Aquesta celebració de dos anys que ha estat l’Any Granados ha començat i ha acabat de manera brillant i necessària: amb la recuperació de la seva creació escènica en català. Si el febrer del 2016, a l’inici del primer any pel centenari de la seva mort, vam poder sentir per primera vegada en cent anys la seva òpera Follet; ara, al final del segon any pel cent cinquantè aniversari del naixement, el 30 de novembre passat a Lleida i l’1 de desembre al Petit Palau vam poder sentir de nou, també cent anys després, dos títols de la seva producció musical per al Teatre Líric Català, Gaziel i Picarol, les obres que va compartir amb el multiartista Apel·les Mestres i amb tota la colla que es trobaven als Quatre Gats, com Enric Morera, Adrià Gual, Isaac Albéniz o Ignasi Iglesias.
Granados va ser un dels exponents creatius més importants que va tenir el Modernisme, però la seva arquitectura era sonora, invisible, subjecta a la voluntat d’altres músics que volguessin fer viva la seva música. Si el Modernisme, com a moviment estètic, va quedar injuriat o superat per la modernitat noucentista i posteriorment per totes les avantguardes que van irrompre amb les dues guerres mundials, el Granados que va posar música a Gaziel i a Picarol –el medievalista, el simbolista, el popular, el wagnerià–, va quedar deixat de banda pel casticisme goyesc, per l’estètica hispànica de caràcter pictòric i neoromàntic que s’emmirallava en els majos i majas del segle XVIII i no en les fades i follets de les llegendes artúriques del segle XIII. Així també ho va sentir l’editorial francesa Salabert, que tot i posseir les partitures d’aquestes obres, no les va trobar prou interessants o no prou espanyolistes per publicar-les i les va deixar oblidades (ara ja perdudes) als seus arxius fins que el musicòleg anglès Mark Larrad en tragué la pols per fer-ne una tesi doctoral el 1992 –sobre “The catalan theatre works of Enrique Granados”– i ara l’editorial Tritó les ha editat i enregistrat i, un segle després, les torna a mostrar al públic.
La fascinació pel Modernisme és un fenomen relativament recent, almenys per a les masses de turistes i per a molts catalans que, des que Barcelona es “posés guapa” pels Jocs Olímpics, van poder tornar a apreciar les voluptuositats del guix, el cop de fuet de la forja i el colorisme de les rajoles com a obres mestres de les arts decoratives i no com un deliri fet de quincalla. Un exemple és el Palau de la Música Catalana, que n’ha esdevingut un dels monuments més emblemàtics. Per això es feia doblement interessant poder sentir aquestes obres als fonaments d’aquest edifici, a l’espai del Petit Palau, que tot i que quedi privat dels influxos de les muses modernistes de la Sala de Concerts es va poder convertir en un petit teatre amb l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués a peu d’escenari, com si estigués al fossat, amb el cor al voltant i sota la direcció de Jaime Martín.
El director d’escena i dramaturg Marc Rosich es va encarregar de posar-hi la seva pinzellada per ambientar aquests dos drames lírics modernistes, Picarol en primer lloc i Gaziel a continuació, i, per fer-ho, els va enllaçar posant la figura del Poeta com a nexe. Només el mobiliari ens recordava que ens havíem de situar a principi de segle, amb un escriptori i una peanya d’estil modernista i un banc de reixeta “tonet”, dels que encara es conserven al mateix Palau. Aquesta va ser l’única escenografia que s’utilitzava amb un bon joc d’il·luminació a càrrec de Miki Arbizu. En canvi, el vestuari dels quatre personatges, que signava Maria Monseny, no reproduïen l’opulència encara decimonònica de principis de segle, la de Casas o Rusiñol, ni el simbolisme medievalitzant que trobem als dibuixos d’Apel·les Mestres, sinó que el personatge de Picarol que encarnava el baríton Toni Marsol anava amb armilla i corbata, i el personatge de Gaziel, interpretat per la mezzosoprano Cristina Segura, portava esmòquing amb sabates de taló, a la manera andrògina de Marlene Dietrich. Un vestuari que ens traslladava a la modernitat incipient dels feliços anys vint més que al modernisme càndid del 1900. El personatge femení de Picarol, la Regina que encarnava la soprano Anna Niebla, i el personatge masculí, el Poeta, que feia el tenor Marc Sala, completaven les dues parelles de personatges que cantaven juntament amb el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida que dirigeix Xavier Puig.
Per damunt d’aquest ball d’èpoques i d’estètiques, la música de Granados apareixia majestàtica, d’una universalitat atemporal que s’adaptava indistintament a l’esperit modernista de la partitura, a l’aparent modernitat escènica i a l’evident postmodernitat de l’espai. Granados agafa sempre alçada, sigui quin sigui el gènere que toca amb el piano, amb la veu o amb l’orquestra. Jaime Martín, al capdavant d’aquesta versió cambrística realitzada per Adrià Barbosa, en va saber treure tots els colors, o més ben dit, els matisos clarobscurs del seu lirisme i de les seves harmonies, entre wagnerianes i populars, entre romàntiques i contagiades per això que el Modernisme volia fer, per aquest mirar al nou segle des de l’imaginari del passat. L’èxit que van tenir al seu moment, amb més de cent representacions en el cas de Picarol, estrenada el 23 de febrer de 1901 i reposada el 1904 i el 1906, no serien suficients perquè aquesta mena de sarsueles en català arrelessin en l’oferta musical de Barcelona i es van extingir amb el mateix Modernisme, tot deixant únicament casos aïllats com la sardana La Santa Espina de Morera i Guimerà o la cançó Rosó o pel teu amor de Josep Ribas i Miquel Poal-Aregall com a demostracions fefaents de l’impacte que van produir.
En el cas de Granados, “La cançó del cuc i l’estrella” de Picarol i Regina va ser un dels hits del moment, que ara podem tornar a sentir en la gravació que també ha realitzat l’Orquestra de Cadaqués, en CD al complet, per al segell Tritó. Una joia del lirisme de què era capaç Granados i que, sense ànims d’establir cap paral·lelisme, anticipa l’obra mestra que faria amb La maja y el ruiseñor. De nou l’idealisme de la melodia i el dramatisme del gruix harmònic que sabia crear s’uneixen per fer un cant a l’amor que Toni Marsol va interpretar amb la seva gran capacitat actoral i vocal, com també va demostrar en la cançó “Jo sóc un boig sense pena ni goig” i en les intervencions al final de Picarol. Al seu costat, Anna Niebla va fer una Regina amb una gran sensibilitat, plena completament del gust de la música, que va fer brillar amb refinament en la cançó “Acompanyeu-me a l’oratori”. En Picarol, el cor hi té una presència important, tant en la introducció com al final, o en la “Marxa nupcial.” Una presència, la del Cor de Cambra de l’Auditori que porta el nom d’aquest compositor a la ciutat on va néixer, que quedava ben compensada amb l’orquestra i que va aparèixer amb equilibri i bona preparació, fins i tot pujant de tant en tant a l’escenari per compartir dramatúrgia amb els personatges, per fer-lo més àgil i amb més vida a l’escena.
Després de sentir l’obra Picarol, el seu autor imaginari, el Poeta (Marc Sala), rep la visita inesperada de Gaziel (Cristina Segura), que es llueix en la primera cançó: “Sóc Gaziel”, que es contraposa amb la que canta a continuació Marc Sala, molt clar en la dicció, que va tornar a sobresortir en el vals que comparteix amb Gaziel i Ella, el personatge femení que també va cantar Anna Niebla en una nova escena amorosa molt inspirada; escena que Larrad qualifica –al llibret del CD– de paròdia del duet del segon acte de Tristany i Isolda. En la peça orquestral “Mutació”, l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués va oferir el seu domini habitual en el diàleg entre els diversos instruments de vent i la corda, que als següents números de Gaziel prenien molta rellevància i subratllant la comicitat del text en els cuplets del personatge Gomós en la veu de Marsol acompanyat del cor. Després d’un nou duet intens entre Gaziel i el Poeta, on es desvela l’engany que s’ha fet amb ressonàncies novament wagnerianes, l’obra acaba amb una nova intervenció del cor en un final orquestral que retorna als motius humorístics del vent i culmina amb tota l’orquestra de manera lluminosa.
Enhorabona al cicle BCN Clàssics per gosar programar com a concert extraordinari aquests drames lírics del Teatre Líric Català compostos per Granados. Resulta evident que sense una voluntat empresarial que té l’ambició d’englobar l’edició, la interpretació i l’organització del concert, i amb una trajectòria contrastada de diverses dècades, seria impossible que aquestes obres es poguessin sentir amb prou qualitat. Ara només manca que el públic del nostre segle torni a connectar-hi, com ja ha fet amb l’arquitectura d’aquell moment, i que s’ho senti seu i ho posi al lloc que li pertoca com a patrimoni de la humanitat.
