Subscriu-te

Grans protagonistes vocals

Stefan Vinke i Iréne Theorin. © Antoni Bofill
Stefan Vinke i Iréne Theorin. © Antoni Bofill

SIEGFRIED de Richard Wagner. Stefan Vinke. Peter Bronder. Albert Dohmen. Jochen Schmeckenbecher. Andreas Hörl. Ewa Podleś. Iréne Theorin. Cristina Toledo. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Robert Carsen. LICEU. 11 DE MARÇ DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Trobar un substitut per al cantant protagonista d’una òpera com Siegfried no és tasca fàcil. No és el mateix trobar un tenor que pugui cantar, per posar un exemple, Rodolfo de La Bohème, que un que pugui cantar l’ingrat i tanmateix lluït rol protagonista de la segona jornada de la Tetralogia de Wagner.

Afortunadament, si en alguna cosa ha excel·lit el Liceu els darrers anys, és en això, que acostuma a comptar amb dos repartiments igualment solvents en les òperes programades, cosa que, d’una banda, assegura la solució ràpida en casos com el suggerit i, d’altra banda, elimina el factor “de segona classe” en els segons repartiments de les òperes, sempre que no estiguem parlant de fenòmens del cant que tenen ben difícil parió.

Amb aquest context, l’anunci de la directora artística del Gran Teatre del Liceu Christina Scheppelmann –de peu dret davant del teló de l’escenari– de la caiguda del cartell del primerament anunciat Lance Ryan com a Siegfried –per un procés gripal que ja li havia impedit cantar en l’assaig pregeneral– no va ser rebuda amb gaires escarafalls. I ben aviat el tenor substitut, l’anunciat per al segon repartiment, Stefan Vinke, que debutava al Liceu, dissipà qualsevol dubte sobre les seves capacitats. Perquè si ve Ryan ha defensat aquest el rol de Siegfried en escenaris de prestigi com Bayreuth, Salzburg o l’Òpera de Viena, Stefan Vinke debutà en el rol fa més de vuit anys precisament amb la proposta escènica de Robert Carsen a l’Òpera de Colònia, que demostrà conèixer a la perfecció, i l’ha cantat també a escenaris de prestigi com Venècia, Salzburg, Lisboa, Estrasburg o Weimar.

Stefan Vinke. © Antoni Bofill
Stefan Vinke. © Antoni Bofill

Stefan Vinke no té una veu de gran projecció ni timbre brillant i punxegut, però en canvi té una veu vellutada i homogènia que sap modelar i deixar fluir sense tensions al llarg de les cinc hores de marató vocal que imposa l’òpera de Wagner. Així, sabent dosificar-se amb encert, va ser capaç de brillar en el primer acte, sonant àgil i fresc en l’exigent escena de la forja de l’espasa Notung i clavant cada agut amb la mateixa precisió amb què martellejà amb precisió de rellotge suís l’acer de l’espasa. Al llarg de la funció, Vinke va mostrar el caràcter naïf i alhora brutal de l’heroi wälsung i arribà al darrer acte amb energia encara suficient per posar-se al costat de l’impressionant doll vocal de la soprano Iréne Theorin. El breu però preciós moment d’exaltació amorós d’aquesta òpera tingué moments de gran bellesa que, principalment, deixaren amb les ganes de sentir la soprano sueca en la tercera i darrera jornada de la tetralogia, El capvespre dels déus, que arribarà la propera temporada.

Albert Dohmen i Ewa Podleś. © Antoni Bofill
Albert Dohmen i Ewa Podleś. © Antoni Bofill

Òpera sense presència del cor, Siegfried és tanmateix una òpera coral per la necessitat d’unes veus protagonistes de gran calat que requereix. Així, en el bàndol dels “dolents de la pel·lícula”, o els cobdiciosos de l’or del Rin, el Mime de Peter Bronder tingué la caracterització adequada en la seva interpretació musical, amb una veu de timbre punxegut i un punt estrident que tan bé escau en aquest rol, amb una aportació dramàtica molt activa i convincent. El germà de Mime, Alberich, causant del desequilibri de la naturalesa –aspecte que vol emfatitzar aquesta producció de Carsen– en robar l’or del Rin, va ser defensat pel baríton alemany Jochen Schmeckenbecher amb un timbre gairebé massa bell per al rol en qüestió i una onada lírica poc afí al caràcter del personatge, si bé la seva va ser una actuació impecable. Com també ho va ser la d’Albert Dohmen, més còmode en el paper del Vianant (Wotan), que va estar esplèndid en el primer acte i commovedor en l’escena amb Erda, una Ewa Podleś que un cop més ens deixà sense alè. Andreas Hörl va ser un Fafner solvent, un paper ingrat pel contrast que ofereix l’amplificació de la seva veu com a drac respecte dels darrers instants de vida un cop recupera la seva forma original, i Cristina Toledo va complir molt bé com a ocell del bosc.

La producció de Robert Carsen recupera l’estètica de La valquíria tot mostrant escenaris que ja han aparegut en les jornades anteriors i que estan afectats pel pas del temps i els efectes d’anar en contra de la natura, si bé cal dir que en gran part dels casos aquesta transformació no és prou evident, com tampoc no ho és l’objectiu narratiu de la proposta. Així, no s’acaba d’entendre que Erda aparegui en un sofà d’un desmanegat Walhalla, pas obligat per a un Siegfried camí de la muntanya on està reclosa entre flames Brünnhilde. Són recursos escènics, ho sabem, però poc efectius. El bosc d’arbres tallats per evocar els murmuris del bosc on Siegfried comença a entendre el cant dels ocells no és tampoc un escenari gaire evocador, si bé la il·luminació va ajudar força, al llarg de tota l’òpera, a crear els climes que no propiciaven ni l’escena ni el vestuari.

De llums i ombres, també n’hi va haver en la proposta musical de Josep Pons, en la qual es notava un treball molt detallista en determinats aspectes i alguns leitmotiv, però en la qual faltava un desenvolupament orgànic i una línia de tensió ascendent al llarg de l’òpera. És coneguda la tasca de treball intens que s’està fent amb l’orquestra, els efectes positius que estan tenint els concerts simfònics en el treball de la formació com a equip i les darreres audicions convocades, que esperem que reverteixin en positiu i en un increment del rendiment global de l’orquestra, però ahir, en el detall, va haver-hi alguns moments d’arenes movedisses que massa sovint van interrompre la fluïdesa d’una òpera que, sobretot per la seva llarga durada, ho demana a crits (però no els crits de desaprovació, de quatre inconformistes, que es van sentir al final de cada acte).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter