LA VILLANA d’Amadeu Vives. Maite Alberola. César San Martín. Andeka Gorrotxategi. Rubén Amoretti. Milagros Martín. Sandra Ferrández. Manuel Mas. Orquesta de la Comunidad de Madrid. Dir. musical: Miguel Ángel Gómez Martínez. Dir. d’escena: Natalia Menéndez. Nova producció del Teatro de la Zarzuela de Madrid. TEATRO DE LA ZARZUELA. 28 DE GENER DE 2017.
Per Aleix Palau
Amadeu Vives havia deixat el nivell molt alt amb Doña Francisquita quan l’1 d’octubre de 1927 estrenava a Madrid la sarsuela La villana. El títol aborda els temes de l’honor, l’amor conjugal i el perdó a partir de l’obra Peribáñez y el comendador de Ocaña de Lope de Vega, que van adaptar els seus llibretistes de capçalera, Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw. D’aquesta manera, Vives volia assegurar-se un nou èxit tornant a l’aixopluc de l’escriptor del Segle d’Or castellà i va plantejar un projecte realment ambiciós que va suposar un pas més en el renaixement de la “sarsuela gran”.
La villana es diferencia de moltes de les sarsueles tradicionals pel fet de prescindir pràcticament de parts parlades i omplir l’obra de música. Val a dir que, malgrat les pretensions d’Amadeu Vives, aquesta sarsuela s’allunya de bon grat de la genialitat de Doña Francisquita. La música hi és irregular, amb una orquestració i una recerca de la melodia poc efectives, els temes no estan prou ben traçats i tampoc no hi trobem grans romances o passatges de lluïment per a les veus. Però això no resta complexitat a la partitura, ja que tot i l’absència de moments inspiradors, l’escriptura vocal és eminentment operística i requereix una exigent disposició dels tres personatges principals. Aquest ha estat un dels motius pels quals, malgrat la bona acollida de la seva estrena ara fa noranta anys, no hagi entrat en repertori i no s’hagi vist corrompuda per formats de sarsuela més amateur. I és que des del principi, tot i que Vives tenia clar el concepte, hi ha hagut discrepàncies sobre si realment La villana és més una òpera o una sarsuela.
Amb tot i això, el títol ha tornat al teatre que el va veure néixer per quarta vegada en la seva història –l’última representació data de fa més de trenta anys– amb un muntatge escènic de Natalia Menéndez que recrea de forma realista els camps de blat i els cels de Castella i recorda l’emblemàtica producció de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej de Dmitri Txerniakov que vam veure al Liceu la temporada 2013-14. La producció, de tall clàssic, funciona molt bé, amb mòduls que creen espais, i deixa llibertat de moviment per als intèrprets.
El cartell de cantants era determinadament operístic i l’encapçalà la soprano Maite Alberola. La cantant valenciana debutava així al Teatro de la Zarzuela amb el rol de Casilda, personatge que va adoptar amb naturalitat des dels primers compassos. Alberola és coneguda per l’ampli control de la línia vocal, la predisposició per a la tensió dramàtica i l’excel·lent domini de l’estil interpretatiu, per la qual cosa va ser merescudament aplaudida i podem dir que feliçment “estrenada” al coliseu de Madrid.
De la mateixa manera, el tenor Andeka Gorrotxategi va fer una gran vetllada en el paper de Fadrique. Aquest rol és certament arriscat, ja que obliga el cantant a mostrar la falsa moral i l’engany del comanador d’Ocaña i, per tant, demana bones aptituds escèniques i molt de lliurament vocal. Virtuts que el cantant basc salvà amb empenta, fraseigs refinats i intencionalitat.
Va tancar el triangle de protagonistes el baríton César San Martín, que va interpretar el paper de Peribáñéz. El cantant és un gran coneixedor del gènere i sap com extreure el suc al seu instrument amb un cant segur i ben projectat. Qualitats necessàries per fer front a un rol que demana molt de temps en escena.
Menció especial reclama també el baix Rubén Amoretti, que va interpretar amb convicció els papers de David i de rei, i també les sopranos Milagros Martín, com a Juana Antonia, i l’ascendent Sandra Ferrández, que va interpretar el paper de Blasa.
Miguel Ángel Gómez Martínez va dirigir l’Orquesta de la Comunidad de Madrid i el cor titular del Teatro de la Zarzuela amb diligència i correcció.
La villana es manté en cartell al Teatro de la Zarzuela de Madrid fins al 12 de febrer.
