LES TROYENS d’Hector Berlioz. Iurie Ciobanu, Anna Brull, Mareike Jankowski, Markus Butter, Neira Muhić, Wilfried Zelinka, Ekaterina Solunya, Will Frost, Euiyoung Peter Oh, Martin Fournier, Sangyeon Chae, Dimitri Fontolan, Isztván Szécsi. Orquestra Filharmònica de Graz, Cor de l’Òpera de Graz. Vassilis Christopoulos, director. Tatjana Gürbaca, direcció escènica. ÒPERA DE GRAZ. 18 DE GENER DE 2025.
L’ocasió s’ho valia ben bé. L’Òpera de Graz (Àustria) està de festa pel seu 125è aniversari i res millor per celebrar-ho que fer-ho amb una gran òpera, per ser exactes amb una grand opéra, com és Les troyens d’Hector Berlioz, que mai s’havia fet a la capital d’Estíria. De fet, més que una gran òpera és una obra monumental, gegantina. Ho és per la seva extensió en cinc actes i una durada de cinc hores, per la història èpica que explica, per les masses corals i de ballet que reclama i per les exigències vocals dels solistes. Tanmateix, tot i reconèixer aquest caràcter d’òpera immensa, la directora d’escena Tatjana Gürbaca va optar per una producció molt minimalista en què tot el pes requeia en les veus, entre les quals va destacar la mezzosoprano Anna Brull en el paper de Didon. Vassilis Christopoulos, director titular del teatre, dirigia l’Orquestra Filharmònica de Graz.
Gürbaca, avui una de les directores d’escena més reconegudes al panorama germànic, va començar la seva carrera fa dues dècades precisament a Graz i sembla lògic que la producció estrella de l’aniversari del teatre la fes ella. La seva és una producció abstracta i atemporal si no fos per un vestuari contemporani, però sense gens d’interès, amb una excepció, el de Didon, que s’ajusta perfectament al caràcter canviant del personatge. En la seva primera aparició a escena (tercer acte) com una reina respectada i estimada, va vestida d’executiva, amb jaqueta i pantalons blancs. En l’acte de l’enamorament, un vestit de tall històric vermell, i al final, a l’acte de la immolació, el mateix vestit però de color blanc, com una vestal, una sacerdotessa.
L’acció dels quatre primers actes té per escenari una plataforma giratòria i basculant amb un forat al mig. Sembla una escenografia barata, però és d’aquells ginys que a l’hora de la veritat deu costar un munt que a l’escenari no es veu.
Més joc dona la il·luminació, fosca als dos primers actes, els de la desfeta dels troians, i plena de la lluminositat nord-africana del tercer i quart actes, que passen a Cartago on regna Didon. El cinquè acte, el de la desesperació de la reina i el suïcidi final perquè l’estimat Enée l’ha abandonada seguint ordres divines per anar a fundar Itàlia, té tot un altre caire, amb els personatges i els seus espectres en una paret.
L’abstracció del muntatge evita tota mena de referències al temps en què transcorre l’òpera, la qual cosa no deixa de ser una dificultat per a l’espectador si no coneix l’argument que Berlioz, bon coneixedor del poema èpic l’Eneida del poeta llatí Virgili, va escriure per a la seva gran i última òpera. Tanmateix, unes papallonetes de paper en mans de Didon i la seva germana Anna quan aquesta li fa veure que ja ha complert amb la fidelitat envers el seu difunt marit, o un encenedor de butxaca quan es parla de foc i foguera són solucions que no pensen en l’espectador.
Berlioz va fer una nota advertint cantants i directors que no canviessin res del que havia escrit. “En una paraula –escrivia–, aquesta obra s’ha d’executar tal com la va escriure l’autor”. Doncs bé, el minimalisme també va arribar a la partitura, de la qual s’han esporgat gairebé tots els ballets i fragments repetits, de manera que les cinc hores aproximadament que dura Les troyens van quedar reduïdes a quatre. Així doncs, tot el pes de la representació va recaure en la part musical.
I aquí va lluir, i molt, la mezzosoprano Anna Brull, que debutava en el paper i que ella mateixa considera “el més complicat i difícil de tots els que he fet fins ara”, i n’ha fet una bona colla en la seva carrera. La seva Didon reflectia perfectament l’evolució del personatge en els tres actes que protagonitza, amb una veu molt regular, ben projectada i sense tibantors. El cinquè acte, conegut com “l’acte de Didon”, va ser el del lluïment de la mezzosoprano, per exemple interpretant dramàticament el monòleg “Je vais mourir” o l’ària “Adieu fière cité”, un lluïment al qual va ajudar que cantés davant d’una paret de fusta massissa i molt endavant de l’escenari.
Enée era Iurie Ciobanu, un tenor de veu brillant, potent, que va tenir alguna dificultat en un parell de moments, però que els va superar la mar de bé. Tanmateix, la posada en escena ajudava poc a moments intensos, com al quart acte el passatge melòdic molt inspirat del duet “Nuit d’ivresse et d’extase infinite”.
De la resta del repartiment destacaven les veus femenines, en particular la de Neira Muhić en el paper d’Anna i la d’Ekaterina Solunya en el d’Ascagne, mentre que Mareike Jankowski era Cassandre i el seu espectre. Pel que fa a les veus masculines, van ser eficaços el baríton Markus Butter (Chorèbe i Mercure) i el baix-baríton Wilfried Zelinka (Priame i Narbal). El cor, molt nombrós i amb moltes intervencions, va tenir en diversos moments la dificultat d’uns moviments que no eren del tot reeixits, cosa que podria haver contribuït a algunes entrades inexactes.
L’orquestra dirigida per Christopoulos també va ser determinant en l’èxit de la representació. Amb un fossat massa petit per a la gran formació que Berlioz reclamava, algunes seccions es van col·locar en llotges. Tot i això, el resultat va ser un so compacte, uns tempos adequats i unes bones prestacions dels molt presents metalls.
Cal felicitar l’Òpera de Graz pel seu aniversari, però també per atrevir-se a programar Les troyens, una obra qualificada a vegades d’òpera impossible, d’una exigència màxima tot i les reduccions esmentades en aquest cas. El Liceu, per exemple, amb molts més mitjans que el teatre austríac, no s’ha atrevit mai a fer-la i tampoc sembla que tingui disposició a programar-la.
Imatge destacada: (c) Werner Kmetitsch.
