FONDATION RÉSONNANCE. Elizabeth Sombart, piano; Pilar Guarné, piano. Orthemis (Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà). Diego Miguel-Urzanqui, direcció. Obres de Ludwig van Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 2, en Si b major, op. 19;* Concert per a piano i orquestra núm. 4, en Sol major, op. 58*. L’AUDITORI. 22 DE FEBRER DE 2021.
*Adaptació per a orquestra de corda de Vincenz Lachner.
Aquest concert organitzat per la Fondation Résonnance va convocar el màxim aforament permès per les mesures actuals a la Sala Oriol Martorell i va portar dues pianistes com són Pilar Guarné i Elizabeth Sombart com a solistes per interpretar, al costat de l’Orthemis (Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà), sota direcció del seu titular, Diego Miguel-Urzanqui, les orquestracions només per a orquestra de corda del Segon i Quart Concerts de Beethoven. Aquest concert, que s’hauria d’haver fet l’any passat en commemoració del 250è aniversari del naixement de Beethoven, va quedar posposat finalment fins a la data de dilluns passat.
Lluny de pertànyer a cap cicle de concert preestablert, s’emmarcava com un d’especial de la lloable trajectòria que duu a terme la Fondation Résonnance, creada a Suïssa l’any 1998 per la pròpia Elizabeth Sombart i que porta la música a llocs on no és habitual, com poden ser hospitals o zones desfavorides. L’any 2009 la pianista Pilar Guarné va ser nomenada responsable de la Fundació al nostre país, tasca encomiable i que ara ens va portar a L’Auditori la possibilitat d’escoltar les dues solistes en unes orquestracions del Segon i Quart Concerts per a piano de Beethoven que, malgrat estar tècnicament ben elaborades, perden tota la força, color i matisos que els instruments de fusta i metall –i, en el cas del Quart, els timbals– atorguen a la precisa paleta de colors del compositor de Bonn.
Pel que fa al nivell interpretatiu, l’orquestra va estar correcta, amb certs desajustos que a poc a poc es van anar corregint al llarg de la interpretació, i pel que fa a Pilar Guarné, va copsar amb claredat l’essència clàssica que emergeix de la composició. Una interpretació elegant, de vegades tendent a una excessiva lentitud. Li va mancar el caire contemplatiu, però la lluminositat de la tonalitat en Si bemoll major es va irradiar amb unes sonoritats projectades amb elegància.
Molt diferent va ser el pianisme d’Elizabeth Sombart, més afermat, amb molts més anys d’experiència al darrere i que va optar per una versió del Quart Concert molt rotunda, majestuosa, de fortalesa en els timbres i contundència molt evident en els dos moviments extrems. La manca en l’orquestració dels colors que atorguen fustes i metalls restava plenitud sonora a l’obra, tot deixant el piano com a protagonista absolut i relegant l’orquestra a un segon terme, sense produir-se la conjunció imprescindible que ha de prevaler en aquest Concert. Vam escoltar una bona solista, que va obtenir els seus millors moments en els passatges més apassionats i que, recordem-ho, ha enregistrat amb la Royal Philharmonic la integral dels Concerts beethovenians.
