LOS PALCOS DEL COTTON. Mercedes Gancedo, soprano. Bernardo Rambeaud, guitarra. Obres de Guastavino, Ginastera i Piazzolla. COTTON HOUSE HOTEL BARCELONA. 8 DE JULIOL DE 2020.
“Y cuando el sol ya se va, / sentir la brisa al pasar, / fragante por los azahares”, diuen els últims versos de Francisco Silva musicats per Carlos Guastavino a Pueblito, mi pueblo, uns versos que semblaven fets expressament per a l’escena d’ahir al vespre al Cotton House Hotel Barcelona, si no fos que a la terrassa d’aquest establiment faltava l’aroma embriagador d’aquesta planta tan preuada.
La soprano Mercedes Gancedo i el guitarrista Bernardo Rambeaud van encetar ahir el petit cicle de tres concerts de música clàssica en aquest espai de la ciutat, una nova iniciativa per celebrar el retorn de l’hotel a l’activitat que li és pròpia després d’haver estat medicalitzat durant més de dos mesos. Al format, però, no li cal justificació, ja que fa temps que altres establiments també el conreen amb més o menys variants i èxit. L’antiga seu de la Fundación Textil Algodonera, un edifici emblemàtic del segle XIX a la Gran Via de Barcelona, fa aquesta oferta amb la intenció d’oferir-la tant al públic que en vulgui gaudir des de la terrassa interior tot prenent un aperitiu com als hostes des del balcó de les habitacions.
El duet argentí establert a Catalunya, cada cop més compenetrat i reconegut gràcies a la seva presència creixent en les programacions del país, també creix en solvència i bon gust, amb excel·lència especial –malgrat que sembli un tòpic– en el repertori del seu país d’origen. Ahir Gancedo i Rambeaud van jugar aquesta carta i van dedicar el programa als tres grans compositors de la cançó argentina, dels quals –entre molts d’altres– no van faltar els títols principals: l’esmentat Pueblito, mi pueblo de Carlos Guastavino, Canción al árbol del olvido d’Alberto Ginastera i Los pájaros perdidos d’Astor Piazzolla.
I si la guitarra ja és un instrument propi d’ambients íntims –tal vegada un altre tòpic– com el d’ahir, Gancedo, posseïdora d’una veu que li permet moure’s bé en qualsevol ambient, sempre ha sabut beneficiar-se de la distància curta, on sedueix el públic amb mirades, gestos i una expressivitat no gens amanerada.
Els peròs del concert d’ahir són per la sonorització –sempre difícil, però totalment supèrflua en el recolliment de la terrassa del Cotton House– i per la limitació de la durada del programa a 45 minuts. Sempre és bo que el públic es quedi amb ganes de més, però aquesta hora tan escassa obliga l’intèrpret a aturar-se quan tot just ha superat l’escalfament i es troba en òptimes condicions per oferir el seu art.
El proper dia 10, el violinista Bernat Prat, i el 15, el Cosmos Quartet completaran aquesta nova oferta de clàssica a Barcelona que cal felicitar i saludar amb bons auguris.
