L’AUDITORI MÉS. Camerata 432 (orquestra de cordes). Iñaki Alberdi, acordió i direcció. Marc Galobardes, violoncel. David Albet, flauta. Elena Rey, violí. Obres de Sofia Gubaidulina. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 12 DE MARÇ DE 2013.
Per Josep Barcons
Fa quatre temporades, l’Orquesta Nacional de España dedicava la seva Carta Blanca a Sofia Gubaidulina, la qual cosa va permetre escoltar diverses obres de la compositora tàtara (fincada a Alemanya), amb intèrprets de la categoria d’Anne-Sophie Mutter, Natalie Stutzman o la mateixa compositora.
Si això passava llavors a Madrid gràcies a la gran idea de Josep Pons de la “Carta Blanca a…”, aquest mes de març Barcelona i Madrid sumen esforços per retre conjuntament un homenatge a la compositora, en el qual s’escoltaran majoritàriament obres que llavors no van ser interpretades. Més enllà de la nominalitat de David Albet al capdavant dels BCN216, el factòtum real del projecte és ara Iñaki Alberdi, un acordionista excepcional que Gubaidulina (que té una especial predilecció per l’acordió) aprecia de cor. I no n’hi ha per menys, ja que Iñaki Alberdi no sols és un intèrpret excepcional, sinó que la seva cordialitat és incontestable i desenvolupa una notòria tasca pedagògica. A ell cal agrair, per exemple, que els alumnes de l’ESMUC poguessin gaudir de dues trobades amb la compositora. I també cal agrair-li que –malgrat alguns despropòsits en les classes de dilluns– la compositora acabés la tarda amb un bon regust de boca gràcies a la interpretació que el seu alumne Nikola Tanaskovic (per qui Gubaidulina es va desfer en elogis) va fer del De profundis: una obra amb una càrrega dramàtica extraordinària, que –tot i que fou prohibida per les autoritats soviètiques dins i fora del país– alguns acordionistes interpretaven fora de programa.
Dèiem que Gubaidulina aprecia de cor Iñaki Alberdi, i que no n’hi ha per menys. Perquè aquest músic basc no sols difon la seva música (igual que fa amb la d’altres creadors d’avui), sinó que la difon com cal, amb un compromís absolut i una adhesió incontestable a l’esperit de cada obra, lluny de cap mena de protagonisme vanitós. Una actitud que hauria de ser un veritable mirall per a molts intèrprets, i sobretot per a aquells que es dediquen a la música contemporània. Veure la disposició humil i entregada d’Alberdi damunt l’escenari (fent que obra, instrument i intèrpret esdevinguin un) fou una lliçó esplèndida per als nombrosos alumnes de l’ESMUC que seien a les butaques de la Sala 2 de L’Auditori.
Tenint en compte això, el concert només podia ser un èxit. I malgrat que el Barça-Milan va comprometre l’assistència de públic, el cert és que els pocs (i bons) assistents a l’acte van poder gaudir de l’univers sonor de Gubaidulina en esplèndides condicions: un univers que provoca una mena de transformació gairebé espiritual, que acabà conduint a una ovació tancada que la compositora va agrair amb humilitat. D’entrada, amb l’obra In croce (1979) l’acordió d’Iñaki Alberdi i el violoncel de Marc Galobardes van explorar subtileses tímbriques i rauxes dinàmiques de tota mena. El seu diàleg perfecte es va reproduir en l’obra que cloïa el concert, Seven words (1982), l’inici de la qual (quanta música es pot fer amb poques notes!) fou un exemple de finor compositiva i interpretativa, a la qual se sumà el rerefons de les cordes de la Camerata 432, ben comandades pel seu concertino Oriol Algueró.
La bona interpretació dels joves músics de la Camerata (la flexibilitat gestual dels quals contrasta amb la rigidesa poc musical d’algunes orquestres…) va ser un bon argument per a Impromptu (1996) –potser l’obra menys profunda del programa–, en què l’acordió no feia acte de presència i en la qual Iñaki Alberdi assumia la direcció des de la batuta, amb David Albet a la flauta i la resolutiva Elena Rey al violí solistes.
Si la batuta no és pròpiament el territori d’Alberdi (en el qual tanmateix es movia sense problemes), sí que ho és l’acordió, tal com quedà palès tant en els duets amb Marc Galobardes com –encara més– en la interpretació de Kadenza (2011). En aquesta obra per a acordió sol es posà de manifest allò que creu la compositora (vegeu l’entrevista en el proper número de l’RMC): que un instrument és una persona amb un caràcter propi. A les mans d’Alberdi, això resulta més que evident; en gran mesura perquè Alberdi i Acordió són un.
