PALAU 100. Monteverdi Choir i English Baroque Soloists. Louise Alder (Semele). Hugo Hymas (Júpiter). Lucile Richardot (Ino/Juno). Carlo Vistoli (Athamas). Gianluca Burratto (Cadmus/Somnus). Dir.: Sir John Eliot Gardiner. Semele de G. F. Händel (versió concert semiescenificada). PALAU DE LA MÚSICA. 24 D’ABRIL DE 2019.
L’any 1744 el Covent Garden va anunciar Semele de Händel com a oratori, però el públic londinenc no s’ho va empassar, ja que va entendre que allò en realitat era una òpera en anglès. En aquesta ocasió la Semele programada al Palau de la Música, sota la direcció de Sir John Eliot Gardiner, s’ha anunciat en versió concert, però tampoc ha estat així, ja que vam tenir oportunitat de gaudir d’una suggeridora versió semiescenificada que tingué el gran mèrit de convertir una òpera barroca de mitjan segle XVIII –amb una concepció dramatúrgica bàsicament estàtica (o, com diria Dahlhaus, l’acció dramàtica avança a través del contrast d’afectes més que no pas per la trama argumental)– en un espectacle dinàmic i àgil. I és que resulta innegable el talent anglès per al teatre: amb pocs tocs de vestuari, un atretzo mínim i un treball actoral excel·lent de cantants i cor, el Palau de la Música es va convertir en un món clàssic on els déus s’enamoren, s’enfaden, rapten nimfes, etc.
Un element clau en aquesta transformació fou, sens dubte, la direcció de Sir John Eliot Gardiner. Les seves últimes visites al Palau, concretament amb les Vespro della Beata Vergine i Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi, l’han convertit en tot un referent impossible d’eludir. En aquesta ocasió Gardiner tornava, junt amb els seus conjunts, els English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, per afrontar un repertori que els va com l’anell al dit: Händel. I no van decebre en absolut: Gardiner va dirigir una versió rica i plena de matisos, potser amb mancança de força en algun moment, però amb un resultat general molt satisfactori.
En aquest sentit, el triomfador absolut de la nit fou el Monteverdi Choir, amb una interpretació excel·lent, tant musicalment –amb un gran empastament i molta musicalitat– com teatralment, en intervenir de manera molt dinàmica en el transcurs de l’acció. Els seus moments més àlgids foren els brillants finals d’acte. I si el centre de l’espectacle fou el cor, podríem dir que els pulmons ho foren l’orquestra, els magnífics English Baroque Soloists, perfectament equilibrats i donant un suport excel·lent als cantants, tant en els tutti com en els acompanyaments d’instruments obligats, especialment els vents.
Però, enmig d’aquest marc tan sòlid, val a dir que hi hagué clarobscurs notables, sobretot pel que fa al planter de solistes, especialment irregular. Cal remarcar molt positivament l’actuació de Louise Alder com a Semele. Al llarg de l’òpera Adler va demostrar una tècnica excel·lent i molt bon gust, a més d’intel·ligència, ja que va saber dosificar els esforços sobretot en un tercer acte extenuant. Encara que l’ària més brillant del seu paper sigui “No, no, I’ll take no less” –que Adler va afrontar amb gran solvència i caràcter–, mereix una menció especial la seva interpretació de “Myself I shall adore”, on no només va fer una exhibició de tècnica vocal per afrontar les múltiples i diverses agilitats, sinó que va demostrar els seus dots actorals i convertint el que teòricament seria una ària da capo amb un sol afecte en una evolució del personatge, que passa d’una inicial incredulitat divertida i gairebé frívola a una preocupació i desesperació creixents. En aquesta interessant interpretació de l’ària, les agilitats adquireixen un sentit dramàtic diferent a mesura que avança la peça. Va ser una proposta francament interessant que va causar els primers aplaudiments d’una ària enmig de l’òpera.
El seu partenaire olímpic fou el Júpiter interpretat per Hugo Hymas, tenor amb fraseig elegant i veu versàtil per resoldre les agilitats, però poca presència escènica i poc temperament vocal per a un personatge com el déu del tro. Aquesta mancança es feu especialment evident en una ària de bravura com és “Ah! Take heed what you press!”. D’altra banda, foren molt lloables els dos cantants italians del cartell: Carlo Vistoli com a Athamas, un contratenor amb gran control tècnic, i, sobretot, Gianluca Burratto en els papers de Cadmus i Somnus, un baix de veu rotunda i amb caràcter.
Però l’element més desequilibrant del càsting fou la contralt Lucile Richardot en el doble paper d’Ino/Juno, sobretot per la seva tendència generalitzada a cantar el centre i els greus amb un excés de ressonàncies de pit engolades. Les conseqüències més òbvies foren una tessitura poc homogènia i descompensada i problemes de legato, cosa que la portà, per exemple, a no empastar gens amb la veu de Vistoli en el duet “You’ve undone me, look not on me”. Però malgrat aquests problemes vocals, cal admetre el seu carisma escènic, amb interpretacions excel·lents dels seus dos papers tan diferents. La idea de concebre els personatges Juno i Iris com a parella còmica va ser un recurs teatral especialment efectiu que Richardot va acomplir amb molt de talent.
A més, força personatges foren interpretats per membres del cor, cosa que tampoc va ajudar a millorar el nivell dels solistes, malgrat la bona voluntat. Però, malgrat aquests clarobscurs, el resultat en conjunt fou altament satisfactori i el públic vibrà des del principi fins al final.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
