Beethoven, Prometheus
George Petrou. Armonia Atenea. Decca, 2014
Amb diverses obres de cambra, algunes sonates per a piano i la seva primera simfonia sota el braç, Beethoven escriu als 31 anys la música del seu únic ballet: Les criatures de Prometeu, tot acomplint l’encàrrec que li havia fet el Teatre de la Cort Imperial de Viena. Tot i haver acabat de descobrir que la seva incipient afecció auditiva no podia sinó empitjorar, la música d’aquest Beethoven (que just acaba d’entrar en allò que els entesos han qualificat com a “període mitjà”) és d’una lluminositat extraordinària.
Segons la mitologia grega és precisament la llum (el foc, vaja!) allò que Prometeu porta als humans i així els dota de la tecnologia de què Zeus els volia mantenir al marge. Aquest acte d’hybris (de desmesura), aquest encegament amb la techné (la tecnologia) i la dimensió profundament filosòfica del mite, sembla que escaurien com anell al dit a la poètica punyent del Beethoven madur. Però, en canvi, aquest Beethoven encara jove i encara no desenganyat, escriu una partitura en què el dramatisme no és amarg i la força no hi és entossudida. Ben al contrari: per la seva transparència sonora i per la seva jovialitat despreocupada (que quedi clar: amb tota la despreocupació de què Beethoven és capaç…!), aquesta obra de Beethoven –i més en la lectura que en fa George Petrou al capdavant de l’orquestra Armonia Atenea– podria passar per ser la continuació directa de La flauta màgica.
L’orquestra i el director grecs fan una versió olímpica d’aquesta partitura profundament operística de Mozart (perdó…, de Beethoven). Amb instruments d’època, amb una energia flagrant i una brillantor extrema, aborden els pocs més de 60 minuts d’aquesta música exquisida del geni de Bonn. Així com Prometeu va portar la llum (i el coneixement) als homes, tant de bo que aquest CD serveixi per descobrir aquest Beethoven lluminós a qui no el conegui. No es quedin a les fosques! Josep Barcons
