ANDREA CHÉNIER d’Umberto Giordano. Llibret de Luigi Illica. Jonas Kaufmann. George Petean. Anja Harteros. Rachel Wilson. Helena Zubanovich. Larissa Diadkova. Andrea Borghini. Johannes Kammler. Christian Rieger. Tim Kuypers. Ulrich Ress. Kevin Conners. Callum Thorpe i Alexander Milev. Dir. musical: Marco Armiliato. Dir. escènica: Philipp Stölzl. BAYERISCHE STAATSOPER. 8 DE DESEMBRE DE 2017.
LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano Donizetti. Ludovic Tézier. Adela Zaharia. Piotr Beczala. Galeano Salas. Nicolas Testé. Alyona Abramowa. Sergiu Saplacan. Dir. musical: Antonio Fogliani. Dir. escènica: Barbara Wysocka. BAYERISCHE STAATSOPER. 9 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Albert Galceran
El pont de desembre ha estat especialment lluminós a la ciutat bavaresa de Munic, sobretot per als amants de les grans veus. En dos dies consecutius han passat pel teatre d’òpera de la ciutat alguns dels artistes més reclamats pel públic operístic, i amb dos títols de gran atractiu: la verista Andrea Chénier i la virtuosa Lucia di Lammermoor.
La primera nit va ser per a la Revolució Francesa i l’amor impossible de Chénier i Maddalena, interpretats per dos astres de la lírica: Jonas Kaufmann i Anja Harteros. Especial interès tenia el desitjat tenor, que el proper mes de març serà al Gran Teatre del Liceu amb aquest mateix títol; però qui va endur-se l’èxit més sonat va ser ella, l’heroïna del drama. Però anem a pams. Kaufmann té un magnetisme inqüestionable, allà on va omple teatres i auditoris, però darrerament el seu cant expressiu i carnal sembla haver perdut vigor. De fet, Kaufmann va cantar molt bé, però no tan bé com s’espera d’un cantant com ell. El seu Chénier va pecar d’estàtic i previsible, cosa que no s’hauria evidenciat tant si al seu costat no hagués tingut una cantant tan excel·lent com Anja Harteros. La soprano, que, malauradament i pel que sembla per motius familiars, és molt difícil de veure fora d’Alemanya i Àustria, va ser sense cap mena de dubte la intèrpret més entregada a la causa verista. Des de la primera aparició, Harteros va presentar una Maddalena di Coigny fràgil i sensible, interpretació que va resultar lacrimògena amb la mítica escena “La mamma morta” de l’acte tercer. El seu desplegament expressiu i tècnic va eclipsar la resta del repartiment. Un bon Carlo Gérard ha de destil·lar contundència i vigor en el cant, i malauradament el baríton George Petean no gaudeix d’aquests atributs. La seva és una veu bella i expressiva, però no la veu d’un revolucionari disposat a decapitar mitja ciutat de París.
Pel que fa a la direcció orquestral, a càrrec de Marco Armiliato amb els cossos de l’òpera de Munic, va presentar un so de gran qualitat, sense errors remarcables, però amb un excés de volum constant que va tapar en massa ocasions les veus dels solistes, especialment la de Kaufmann. I quant a la direcció d’escena de Philipp Stölzl, la seva va ser una lectura més efectista que efectiva. L’escenari es va presentar com una gran casa de nines on totes les habitacions van movent-se en funció de l’escena, característica amb què es van fer evidents els grans recursos econòmics del teatre, però les idees no hi van ser tan presents. Cap sorpresa, cap lectura nova, tan sols una metàfora: els que a l’inici de l’òpera són a les plantes inferiors de l’habitatge (els criats), acaben ocupant les sales superiors, on s’estaven els nobles. Coses de la Revolució.
L’endemà era el torn de gaudir de la veu de Diana Damrau com a Lucia, un dels seus rols més emblemàtics, però el teatre va comunicar que per malaltia la soprano seria substituïda per la debutant Adela Zaharia. Una jove de 29 anys, flamant guanyadora del Premi Operalia 2017. Tot un repte per a la soprano romanesa, el de cantar substituint el gran reclam de la nit en un teatre alemany. I el cert és que va aprovar, i amb nota. Zaharia va contenir-se en els dos primers actes, però en arribar a l’escena de la bogeria va desplegar tots els recursos per solucionar amb eficiència aquesta pàgina mítica. La seva no és una Lucia amanerada, és una Lucia serena i tendra. A més de Zaharia, els plats forts de la nit eren el tenor Piotr Beczala i el baríton Ludovic Tézier. El primer va demostrar, un cop més, que la seva entrega i passió pel cant no tenen límits, l’Edgardo de Beczala és apassionat i emotiu, i demostra que el seu estat vocal el situa com una de les millors veus del panorama internacional. Igualment, Tézier va oferir el seu cant de càtedra, amb un fraseig extraordinari i una interpretació que fa del seu Enrico un rol per recordar. La producció, situada als anys cinquanta amb referents estètics com els de James Dean o Jacqueline Kennedy, tan sols va aportar un context diferent, sense perjudicar la història, per bé que en lloc de cavalls i punyals, a l’escenari van aparèixer cotxes i pistoles. Direcció musical al servei dels cantants, i l’atractiu de la presència de l’harmònica de vidre, instrument amb què Donizetti va concebre l’escena de la bogeria, tot i que la tradició ha fet que l’hagi substituït la flauta. Excel·lent el cor les dues nits.
