JUSTICE d’Hèctor Parra. Peter Tantsits, Idunnu Münch, Katarina Bradic, Willard White, Simon Shibambu, Serge Kakudji, Lauren Michelle, Axelle Fanyo, Fiston Mwanza Mujila, Joseph Kumbela. Cor del Grand Théâtre de Ginebra. Orchestre de la Suisse Romande. Milo Rau, director d’escena. Titus Engel, director musical. GRAN TEATRE DE GINEBRA. 22 DE GENER DE 2024.
Amb vuit minuts d’aplaudiments creixents va rebre el públic de Ginebra l’estrena mundial de Justice, la darrera òpera d’Hèctor Parra, fruit d’una coproducció del Gran Teatre d’aquesta ciutat i el festival austríac de Sankt Pölten encarregada pel director de l’equipament suís, Aviel Cahn, que ja figurava en la gènesi de l’òpera anterior del compositor i, per tant, el coneix bé.
Així, tal com podríem considerar la justícia un dels grans temes de la història de l’art –al costat de grans “qüestions”, com la vida, l’amor o la mort–, pren encara més sentit tractar-ne en una ciutat com Ginebra, a la qual, de fet, fa diverses al·lusions directes el llibret en francès de Fiston Mwanza Mujila, escriptor congolès establert a Europa i que apareix personalment a l’escena per presentar la seva obra.
De fet, Parra el manté en un lateral de l’escenari durant tota la funció, perquè en tot moment els diversos personatges que hi van passant s’adrecen de manera directa al públic, tot explicant amb claredat la seva història –més concretament, com els va afectar l’accident d’un camió d’àcid sulfúric en una mina congolesa el 2019– i fent fàcil i explícita la identificació amb els protagonistes reals, enregistrats fa dos mesos en un viatge al Congo i projectats en una pantalla gran on també es mostren imatges reals de l’accident no exemptes de duresa.
D’aquesta manera es va teixint una mena de fris en cinc actes i diverses escenes, d’encara no dues hores de durada, al llarg de les quals Parra desplega una partitura concebuda després d’un estudi profund de la música africana, amb característiques que afloren especialment en les línies vocals, properes a la parla –de fet, hi ha nombrosos fragments plenament parlats– que no estalvien cap dificultat al cantant i recorren sovint a l’agut per expressar un plany o un crit de dolor.
Entre els nou solistes acuradament seleccionats, destaquen especialment les prestacions del contratenor Serge Kakudji –nadiu de la regió congolesa de Katanga, on va tenir lloc l’accident, i extreballador ell mateix d’una mina– en el paper de l’home que perd les dues cames i Axelle Fanyo en el de la mare de la nena morta –tot i que, en realitat, mescla elements de diversos protagonistes.
Al seu costat cal destacar també les intervencions corals, rigoroses i delicioses, així com el solista Kojack Kossakamvwe, que, des d’un lateral de l’escena, s’alterna amb l’orquestra en la interpretació d’interludis i acompanyaments amb la guitarra elèctrica que aporten al conjunt un tint inconfusible de rumba congolesa.
Des del fossat, a les ordres de Titus Engel, l’Orchestre de la Suisse Romande fa gala d’un treball exhaustiu de la partitura de Parra, que dedica una atenció especial a la secció de percussió.
L’escenògraf Anton Lukas i el director d’escena Milo Rau han dut a l’escenari la inauguració fictícia d’una escola al lloc de l’accident sense prescindir de la imatge del camió bolcat i resolent amb èxit –i sense ni una sola gota d’aigua real– efectes com la pluja tropical. Destaquen també els dos moments en què una sèrie de vestits buits baixen al fons de l’escena per representar les víctimes.
En definitiva, tal com diu el llibretista, es tracta d’un “acte de memòria, contra l’oblit i com a manifestació de la veritat” i d’una nova òpera que engruixeix el catàleg d’Hèctor Parra en aquest gènere, que el fa créixer a un ritme envejable fruit de la seva gran capacitat de treball.
Imatge destacada: © Carole Parodi.
