PALAU BACH. Balthasar Neumann Chor & Ensemble. Thomas Hengelbrock, director. J. S. Bach: Missa en Si menor. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE GENER DE 2022.
En un vespre que obligava els amants de la música barroca a triar entre Bach i Händel per la coincidència en la programació de l’òpera Partenope en versió de concert al Liceu, el Palau de la Música va proposar reeditar l’experiència viscuda ara fa set anys amb el cor i conjunt instrumental alemanys Balthasar Neumann i la seva interpretació de la Missa en Si menor.
D’entrada, la repetició de l’oferta –els mateixos intèrprets i la mateixa obra– a la Sala de Concerts, circumstància poc habitual, ja havia estat justificada els dies previs pel director general del Palau, que recomanava aquest concert com el més imprescindible del centenar llarg d’audicions programades aquesta temporada.
Per a aquells que no haguessin tingut l’oportunitat de sentir-los amb anterioritat, la cita es va traduir igualment en una epifania feliç, un redescobriment d’una partitura probablement coneguda però d’una densitat i immensitat que permet ser revisitada sense fi. I, de fet, la versió de Hengelbrock oferia precisament això: una nova ocasió de trobar, en els infinits viaranys de l’obra, nous colors, nous enfocaments, noves maneres d’aproximar-s’hi i de dir-la sense allunyar-se mai de l’ortodòxia, és clar.
Així, de la mateixa manera que els vestits de cor i orquestra eren acolorits fins a formar un preciós calidoscopi visual davant les muses de l’escenari modernista, els intèrprets van anar desplegant la Missa amb prestacions i recursos excel·lents, com una extrema capacitat de matisar –especialment destacats, els pianissimi en els temptadors encapçalaments de temes fugats–, la fidelitat a l’ampli ventall de tempi requerits –sense endarrerir-se en els lents ni acovardir-se davant la velocitat– i propostes com l’alternança freqüent de tutti i solistes –fins i tot en fragments en què no és habitual, ja des de la primera fuga del “Kyrie”, per exemple.
Sí que estem acostumats a veure, en canvi, que en aquest tipus de produccions assumeixin els rols solistes diversos membres del cor, que es reparteixen –excepte algun repetidor– les diverses intervencions, entre les quals va destacar una de les més esperades, l’ària del contratenor William Shelton a l’“Agnus Dei”.
Els solistes de l’orquestra també es van lluir –amb permís de les limitacions pròpies de la trompa natural– sota la direcció d’un Hengelbrock que va dirigir amb mascareta, sense batuta i de memòria. Aquesta vegada, els cantants que fa set anys havien memoritzat la Missa sí que van fer servir partitura, però almenys no es van veure limitats per la mascareta ni per la distància de seguretat gràcies al ferri protocol seguit els dies previs, que és el que ha permès a aquesta formació reprendre l’activitat després de la pandèmia.
L’ovació general i la nodrida assistència, en el segon vespre després de la recuperació del cent per cent de l’aforament, van motivar la interpretació com a propina –i tampoc de memòria! – de l’“Al·leluia” d’El Messies de Händel.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
