PARSIFAL de Richard Wagner. Derek Welton, Tobias Kehrer, Georg Zeppenfeld, Andreas Schager, Jordan Shanahan, Elina Garanča, Siyabonga Maqungo, Jens-Erik Aasbo, Jorge Rodríguez-Norton. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth. Pablo Heras-Casado, direcció musical. Jay Scheib, direcció escènica. FESTIVAL DE BAYREUTH. 25 DE JULIOL DE 2023.
L’estrena de la nova producció de Parsifal al temple wagnerià de Bayreuth que ha obert el Festival d’aquest any ha assolit un gran èxit, fet que ha estat possible per la direcció de Pablo Heras-Casado i per un estol de grans veus del qual va destacar la mezzosoprano Elina Garanča en el paper de Kundry. La incorporació de la tecnologia de la realitat augmentada (AR, en la sigla en anglès) havia generat molt rebombori abans de l’estrena. Al final, l’altíssima qualitat musical va deixar en segon terme la innovació, que formava part d’una posada en escena confusa de Jay Scheib, amb uns decorats sense interès i un vestuari incomprensible.
Exceptuant el pas fugaç i poc encertat de Plácido Domingo en una mena de bolo de La valquíria, Heras-Casado és el primer director espanyol al fossat místic de Bayreuth. Hi havia molta curiositat perquè al seu currículum no hi ha gaire Wagner. Havia dirigit el cicle sencer de L’Anell del Nibelung al Teatro Real, Parsifal l’havia fet en versió de concert amb l’Orquesta d’Extremadura i poca cosa més. Un altre interrogant era veure si podia dominar el difícil fossat que molts directors no aconsegueixen fer seu.
Després de l’estrena, es pot dir que Heras-Casado és un director que s’emmotlla perfectament a la música del mestre alemany. Va superar amb nota el control del fossat. Potser faltava la densitat de l’italià més wagnerià que és Daniele Gatti, però la seva direcció no només era comparable, sinó que fins i tot superava les batutes de Semyon Bichkov o Hartmut Haenchen, directors que s’han enfrontat a Parsifal a Bayreuth els darrers vint anys; i per la velocitat impresa al segon acte, especialment a l’escena de les noies flor, recordava fins i tot la direcció de Pierre Boulez. La lectura que va fer de la partitura era neta, ben contrastant i lleugera quan convenia. També cal dir que el director tenia un material humà, orquestra i cor, capaços de respondre brillantment a les seves peticions.
Vocalment, aquest Parsifal va ser un festival de veus. Elina Garanča va cantar una Kundry imponent. Els crits gairebé guturals del personatge no hi eren, però la seva expressivitat impressionava en tot moment amb un cant d’una gran homogeneïtat. L’acompanyava Andreas Schager, que substituïa Joseph Calleja, i el públic hi va guanyar molt. L’austríac és avui un dels pocs grans tenors wagnerians. És dels que sempre arriba al final amb la veu aparentment fresca, i això és el que va passar.
El baix Georg Zeppenfeld és gairebé una institució a Bayreuth, on ha cantat tots els papers principals de la seva corda. A l’anterior producció de Parsifal ja era un Gurnemanz que impactava. Ara repeteix el paper sense que faci la sensació que els anys passen. Al festival wagnerià, el baríton Dereck Welton havia estat un gran Klingsor. Ara és un Amfortas capaç de posar a la veu tot el dolor per la desgràcia d’haver pecat i perdut la llança. Jordan Shanahan era un Klingsor de gran presència vocal i escènica. Era d’agrair que el personatge del vell Titurel l’interpretés un cantant que no era vell ni amb problemes vocals com passa tan sovint. El baix Tobias Kehrer va ser impecable.
La posada en escena semblava girar al voltant de dos eixos: l’explotació depredadora fins a l’exhauriment de les mines de liti i cobalt –minerals imprescindibles per als telèfons mòbils i els cotxes elèctrics– i una reivindicació de la dona, és a dir, de Kundry. El decorat del primer acte recordava les escenografies abstractes que Wieland Wagner va imposar a la postguerra, fins i tot hi havia un ciclorama, però quedava a anys llum d’aquell geni. El del segon era molt acolorit. Tanmateix, el moviment escènic, amb unes noies flor com unes barbies, tenia molt poca gràcia. I el tercer acte passava en el que semblava una mina a l’aire lliure ja esgotada, en un espai desolat.
El grial és un tros de mineral que al final, quan Parsifal celebra la cerimònia salvífica, llença a terra i queda fet miques. Aquest és el nou començament que se’ns proposa, i en aquest final, Kundry ni desapareix ni s’adorm. Queda al costat de Parsifal en aquest nou inici.
I les imatges de realitat augmentada? Doncs eren molt boniques. Algunes responien al que passava a l’escenari, d’altres no. Amb tot, es feien tedioses per repetitives. Aportaven poc i distreien molt. Sovint eren més interessants les imatges de vídeo que es reproduïen al fons de l’escenari que no la darrera modernitat visual. D’altra banda, les ulleres especials (tres-centes per a gairebé dues mil persones!) eren incòmodes. Pesaven molt i s’escalfaven massa. Dit això, hi va haver dos moments d’AR impactants: quan Parsifal pren la llança que tenia Klingsor i el final d’aquest segon acte, quan el castell màgic del malvat s’ensorra, moment en què també s’ensorra el teatre amb els espectadors a dins. Resumint, molt de soroll per tan poca cosa, mentre que a la grandesa de l’obra i de la seva interpretació no li calien ulleres especials.
Imatge destacada: (c) Bayreuther Festspiele/Enrico Nawrath.
