TEMPORADA OBC. Barry Douglas, piano. Dir.: Josep Caballé. Obres de R. Gerhard i S. Rachmàninov. L’AUDITORI. 9 DE FEBRER DE 2019.
¿El Concert per a piano de més complexitat que s’ha escrit mai? ¿Una de les obres més temudes de tot el gran repertori pianístic? El cert és que des de l’estrena el 28 de novembre de 1909 del Concert per a piano núm. 3 de Rachmàninov –amb el propi compositor al piano acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Nova York, sota la batuta de Walter Damrosch–, l’estudi i la interpretació el van revestir d’una aurèola de dificultat màxima, tot convertint-se en un repte que tot gran solista ha volgut assumir.
El reconegut pianista irlandès Barry Douglas actuava al costat de l’OBC, sota la batuta de Josep Caballé Domènech, per afrontar aquesta obra colossal a L’Auditori en un programa que va tenir com a preàmbul la primera audició a Barcelona del ballet Don Quixot de Robert Gerhard. Amb una bona entrada, l’orquestra ja va mostrar en l’obra de Gerhard la seva millor cara, amb una direcció matisada i plena de detalls en les mans de Josep Caballé. Estrenada a Londres l’any 1950, la composició del de Valls empra una pluralitat de llenguatges per descriure les escenes i situacions que el personatge de Cervantes viu davant els molins de vent, a l’hostal, a la cova de Montesinos, i s’hi veuen reflectits des de les arrels de la música espanyola fins al llenguatge dodecatònic heretat, respectivament, dels seus mestres Pedrell i Schönberg. Riquesa d’orquestració, varietat de colors, situacions descriptives que sota la batuta de Josep Caballé s’anaven desgranant amb un sentit narratiu que atorgava a la lectura un caire de poema simfònic en la línia de l’obra homònima d’Strauss. Una música que discogràficament segueix tenint com a referència l’enregistrament que l’any 1991 va oferir Víctor Pablo Pérez amb l’Orquesta Sinfónica de Tenerife i que finalment ha arribat a les mans de l’OBC després de quasi setanta anys de l’estrena.
Amb un rostre que denotava absoluta concentració, Barry Douglas sortia a l’escenari per afrontar el Concert per a piano núm. 3 de Rachmàninov. El gran pianista irlandès va saltar a la fama internacional quan l’any 1986 aconseguia emportar-se, amb una enlluernadora versió del Concert de Txaikovski, la medalla d’or del Concurs Internacional Txaikovski de Moscou. Des d’aquell moment no li han cessat els reconeixements (Oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic) i les seves versions d’obres pianístiques del Romanticisme reconegudes com una referència. Des de la cèlebre melodia amb uníson amb què s’inicia el Concert, Douglas va entrar dins l’atmosfera que envolta l’obra acompanyat per una orquestra que sempre va saber fer prevaler el treball del solista gràcies a una curosa direcció de Josep Caballé. Claredat en l’articulació, valentia en els atacs, seguretat, espectacularitat i musicalitat romàntica que brollava amb una concepció brillant evolucionaven entre les proeses tècniques que passatge rere passatge el solista havia d’afrontar. A tall d’exemple, la complexíssima cadenza del primer moviment, aquell tour de force en què a partir del compàs 224 ha d’afrontar acords de quatre notes en ambdues mans amb sonoritats doble forte.
Hi ha versions que han optat per l’espectacularitat –Argerich pels inversemblants canvis de dinàmiques, Volodos per l’elegància del discurs, Kissin o de Larrocha– o per una naturalitat que semblen convertir aquests esculls i el diabòlic passatge que segueix en quelcom ple de naturalitat, és el cas de Horowitz. Douglas en va fer una versió heroica, brillant, envalentida per una seguretat tècnica impecable i una claredat de timbres que permetia percebre’n tots els detalls. Una versió global del Concert, espectacular i plena de musicalitat, en què el pianista irlandès anava desgranant tots els passatges de l’obra per convertir els aplaudiments amb què va ser rebut amb un espetec de bravos que el van fer sortir una vegada i una altra a l’escenari per rebre un reconeixement unànime.
Imatge destacada: Barry Douglas. © Katya Kraynova (foto d’arxiu)
