TEMPORADA OBC. Luis Codera Puzo, sintetitzador modular. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir.: Nacho de Paz. Luis Codera Puzo: MUR#03, per a sintetitzador modular i orquestra (estrena mundial). Richard Wagner: “Preludi” de l’òpera Das Rheingold. Serguei Rakhmàninov: Simfonia núm. 2, en Mi menor, op. 27. L’AUDITORI. 20 DE GENER DE 2023.
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va presentar divendres a l’Auditori de Barcelona l’estrena mundial de MUR#03, per a sintetitzador modular i orquestra, de Luis Codera Puzo, gràcies al programa Barcelona Creació Sonora. Dirigida per Nacho de Paz, van completar el programa el “Preludi” de l’òpera Das Rheingold (L’or del Rin) de Richard Wagner i la Segona Simfonia de Serguei Rakhmàninov.
Abans de començar el concert, Codera Puzo va presentar el seu sintetitzador modular en un vídeo, així com l’obra que s’havia d’escoltar, inspirada en l’esmentat “Preludi” de Wagner, un fet que va ajudar a entendre l’obra i l’instrument. El sintetitzador modular és el protagonista de l’obra, ja que és el que proporciona els seus ritmes bàsics, melodies i efectes sofisticats.
Musicalment, MUR#03 combina efectes sonors tremendament greus amb d’altres molt aguts que creen contrastos sorprenents a un ritme lentíssim i amb notes que s’allarguen fins a l’infinit. L’orquestra s’hi uneix amb violins emetent notes agudes i dissonants per donar pas a tota la formació, que aporta profunditat a l’obra, amb una importància especial de les percussions, a un volum intensíssim, per tornar després als murmuris, en un viatge sonor que va de la foscor més inquietant a la suspensió temporal i hipnòtica. Codera treballa de forma magistral les textures, les tensions i els clímaxs en una obra que fascina. L’enllaç amb el “Preludi” de Wagner es fa de manera natural, com si es tractés d’una sola obra, gràcies als acords wagnerians inicials que ja hem sentit en l’obra de Codera i a l’atmosfera de misteri i grandesa d’on provenim. La síntesi entre els dos estils ofereix una experiència única i extraordinària.
Nacho de Paz, un director llargament especialitzat en la música de nova creació –ell mateix és compositor–, va saber mantenir les tensions necessàries en l’orquestra amb gestos precisos i amplis que van motivar la implicació dels músics.
I si aquesta implicació ja es va notar a la primera part del concert, a la segona, amb la interpretació de l’aclaparadora i bellíssima Simfonia núm. 2, en Mi menor, op. 27 de Serguei Rakhmàninov, el director va extreure el millor dels músics de l’OBC.
De Paz va fer una lectura profunda i poètica de l’obra potenciant-ne la plenitud sonora i extraient-ne tots els girs emocionals escrits pel compositor rus. El “Largo” inicial va sonar profund i misteriós, fet que ens va remetre a la primera part del concert, però en entrar a l’“Allegro moderato” va anar guanyant en intensitat, amb uns violins entregats i uns crescendos fantàstics, que van continuar al segon moviment. Però va ser a l’“Adagio” del tercer moviment, tot melodia i lirisme, quan es va produir el miracle. El clarinet solista va estar magnífic, en una interpretació tan delicada que trencava el cor, així com les cordes, tot sota el mestratge de De Paz, que va dirigir amb una finor i una elegància extremes. L’orquestra el va seguir i aconseguiren crear uns clímaxs apassionats i d’una intensitat emotiva tan gran que el públic va quedar suspès en el temps. Ens vam despertar de cop amb l’entrada de l’últim moviment, ple d’energia, amb una intensitat de les cordes brutal que ens va demostrar l’entrega de l’orquestra barcelonina.
Imatge destacada: (c) Xavier Pagès-Corella.
