COMPAÑÍA NACIONAL DE DANZA. Dir. artística: José Carlos Martínez. The vertiginous thrill of exactitude. Coreografia: William Forsythe. Música: Franz Schubert: “Allegro vivace” de la Simfonia núm. 9./ Anhelos y tormentos. Coreografia: Dimo Kirilov. Música: Enric Granados. / In the night. Coreografia: Jerome Robbins. Música: Frédéric Chopin. / Raymonda Divertimento. Coreografia: José Carlos Martínez. Música: Alexander Glazunov. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: José María Moreno. Rosa Torres-Pardo i Carlos Faxas, piano. LICEU. 4 DE MARÇ DE 2016.
Per Clàudia Brufau
Retre homenatge no és una tasca senzilla. Escollir un repertori que pugui aportar llum, matisos o un diàleg fructífer pot ser repte de maridatge complicat. No sempre es disposa dels plats, les receptes o els ingredients que casen millor amb el sabor principal. L’homenatge a Granados de la Compañía Nacional de Danza és un encaix de repertori híbrid –de la dansa acadèmica a contemporània– que no va acabar de fluir, si bé els ballarins van desplegar un bon domini de tècnica i una actuació excel·lent. Encara no fa cinc anys que José Carlos Martínez –exballarí estrella del Ballet de l’Òpera de París– va prendre el relleu de Nacho Duato, i d’ençà que la companyia està sota la seva direcció, no havia ballat al Liceu. Tot i que encara es nota el procés de canvi, el segell artístic de Martínez impera cada vegada més.
La contemporaneïtat es va servir de primer plat. The vertiginous thrill of exactitude de William Forsythe és un desafiament monumental per als ballarins. Emmiralla la dificultat que encaren els músics: el final de la Novena Simfonia de Schubert, interpretada brillantment per l’Orquestra del Liceu. Forsythe esprem el diccionari de la dansa clàssica per confrontar la complexitat de la partitura. Una coreografia que ha esdevingut mítica per la seva dificultat aclaparadora. En una entrevista, el coreògraf americà explica que una ballarina del Ballet de San Francisco li va dir que “preferiria parir que ballar aquesta peça una altra vegada”. La peça va ser concebuda com un divertiment que evoca les estructures i l’estil dels dos grans mestres del ballet clàssic: Marius Petipa i George Balanchine. Els cinc ballarins a prova de la CND van interpretar-la amb correcció, però només els dos homes s’hi encaraven amb desimboltura.
Anhelos y tormentos del coreògraf búlgar Dimo Kirilov –estrena mundial el mateix 4 de març– és el tribut al “poeta del piano” que viatja des d’“El amor y la muerte” de Goyescas, Vals, Mazurka, Danza oriental a “El Ángel de los claustros” de les Escenas poéticas. Rosa Torres-Pardo al piano comparteix escenari amb els ballarins, que desfilen peça rere peça. La coreografia de Kirilov comença amb una parella, una noia vestida amb una camisa blanca i vaporosa i un noi que llisquen, que cauen en braços de l’altre repetidament. Un vaivé constant plasmat amb poesia, una immersió romàntica. Desapareix una parella i n’apareix una altra: dos nois. El pas de dos és melangiós, però energètic, elàstic, amb un caire enigmàtic com l’anterior. Anhelos y tormentos promet molt a l’arrencada, però al llarg dels duets, solos i trios la coreografia es perd en l’entotsolament i unes transicions massa evidents i sovint falcades amb calçador.
De segon, un neoclàssic: In the night de Jerome Robbins. Frédéric Chopin i Robert Schumann van ser un referent clau per a Granados; per tant, de tot el menú, la coreografia de Robbins és la que lligava més amb el títol de l’espectacle. Robbins –el coreògraf i director de West Side Story–, a part de bon coreògraf era un bon dramaturg, darrere dels seus passos hi ha històries. En In the night, tres parelles d’amants ballen quatre nocturns del compositor polonès. És una peça deliciosa i els ballarins de la CND la van brodar, especialment la tercera parella, que va aconseguir dibuixar uns personatges novel·lescos vuitcentistes, intoxicats de retrets. I de postres: un pastís blanc i daurat, d’elaboració intricada, elegant i molt parisenc. En Raymonda Divertimento de José Carlos Martínez –inspirada en les versions de Marius Petipa i Rudolf Nureiev– la parella principal va ballar, sobretot ell, amb una habilitat tècnica impecable. Malgrat els ecos folklòrics búlgars de la música d’Aleksandr Glazunov, en el final apoteòsic del ballet s’esvaeix l’esperit de Granados, no hi ressona.
