Homenaje a Martha Graham de Ramon Humet
Claron McFadden, Alberto Rosado, Kakizakai Kaoru, Neopercusión
Neu Records, 2017
Més que un crític musical, potser hauria de ser un mestre de feng-shui qui parlés d’aquest treball de Ramon Humet, editat –com sempre de manera impecable– per NeuRecords. I és que aquest Homenaje a Martha Graham crea –igual que la dansa de Graham– un espai harmònic i captivador on els diversos elements primordials (aigua, terra, foc, metall i fusta) estan en un equilibri perfecte.
Traslladats al camp musical, aquests cinc elements primordials en equilibri es podrien anomenar harmonia, melodia, ritme, timbre i intensitat. Però assajar la translació directa d’uns i altres seria forassenyat. Per això és millor continuar amb la lògica xinesa dels elements, ja que l’univers sonor d’Humet, tot i estar profundament arrelat a la tradició compositiva occidental, s’abeura en múltiples aspectes de la mil·lenària cultura d’Orient.
Un grup de quatre percussionistes (el fantàstic quartet Neopercusión) s’encarrega de materialitzar tots els elements de què hem parlat amb un ventall d’instruments que depassa el de l’àmbit clàssic o simfònic. La fusta, omnipresent en la poètica d’Humet en la seva recerca de sonoritats naturals, hi és presentada eminentment per la marimba i el xilòfon. El metall hi apareix en cròtals; l’aigua, en cortines de bambú i pals d’aigua; la terra, en les membranes dels bombos. I el foc (animat per l’aire) en el shakuhachi sempre evocador i salvatge alhora, meravellós als llavis del mestre Kakizakai Kaoru.
Part de la saviesa compositiva d’Humet radica en el tractament d’un grup no pas tan gran de percussió format per només dotze instruments diferents, dels quals –amb minuciositat d’escriptura– sap extreure una riquesa tímbrica quasi infinita, de manera que la natura aflora amb una naturalitat (valgui la redundància) extrema. També és savi Humet en el mateix plantejament de l’obra, tot interpolant els interludis instrumentals de percussió i shakuhachi entre cada un dels poemes de Mario Lucarda, presentats de manera extraordinària per la soprano Claron McFadden i el pianista Alberto Rosado, en un tractament melòdic i harmònic d’una finor exquisida.
Moments d’una violència rampant, d’altres de quietud extàtica, ressonàncies, silencis…: la poètica d’Humet proporciona un bàlsam per a l’esperit i un far en el panorama de la música contemporània. No ha d’estranyar, per tant, que l’actual directora de la Companyia de Dansa Martha Graham agafés un dels seus interludis per reimaginar i recrear una coreografia perduda del 1933, en una proposta fascinant i extàtica que ha viatjat intensament per tot el món. Un treball majúscul, el d’Humet, fet amb paciència i minuciositat. Per això aquest àlbum és un veritable regal, que fa que el món sigui millor. Perquè, en un context tan evasiu com l’actual, ens convida fermament –com deia Martha Graham– a “néixer a l’instant, a l’ara”. I això és sinònim de veritable creació.
Imatge destacada: Martha Graham
