PALAU CAMBRA. Isabelle Faust, violí. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Jörg Widmann, clarinet. Pierre-Laurent Aimard, piano. Obres de Berg, Ravel, Widmann, Elliot Carter i Messiaen. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE NOVEMBRE DE 2022.
La qualitat d’una interpretació musical en directe se sol celebrar amb l’aplaudiment del públic. Com més llarg, més intens i més ràpid sigui, més satisfactòria es considerarà la interpretació. Si, a més, l’aplaudiment va adornat amb algun “bravo” estentòriament cridat per algú del públic (si ho fa l’organitzador del concert no compta) ja som a prop de l’excel·lència.
Tanmateix, hi ha algunes ocasions en què l’admiració davant d’una gran interpretació s’expressa a través del silenci. Com més llarg, més absolut i més concentrat sigui el silenci, millor.
Isabelle Faust va deixar que s’extingís la darrera nota de la “Louange à l’immortalité de Jésus”, el darrer moviment del Quatuor pour la fin du temps d’Olivier Messiaen. Els quatre intèrprets es van quedar quiets com estàtues, el llarguíssim silenci que va començar a continuació va ser dels que impressionen. Va ser un silenci intens, total, d’una densitat inusitada. Un silenci transcendent i potser, per a algú, místic.
Finalment, Isabelle Faust va relaxar el braç, l’arquet va dibuixar a l’aire, lentament, una corba delicada i llavors sí, va esclatar el tradicional aplaudiment que saludava i celebrava l’excel·lència d’una interpretació memorable d’una de les grans peces musicals del segle XX.
Els protagonistes de l’esdeveniment van ser l’esmentada Isabelle Faust al violí, el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras, el clarinetista Jörg Widmann i el pianista Pierre-Laurent Aimard, quatre instrumentistes de primeríssima categoria que ja han interpretat la peça en diverses ocasions –i es pot trobar a les xarxes– i que haurien hagut de presentar aquest concert el 2020, però la pandèmia ho va impedir.
Precedint l’obra de Messiaen que ocupava en solitari la segona part del concert es van poder escoltar a la primera part diverses obres que van permetre als intèrprets combinar-se de diverses maneres.
En primer lloc, els breus però densos Quatre estudis per a clarinet i piano, op. 5 d’Alban Berg. Els seguí la Sonata per a violí i violoncel en La menor de Ravel, una obra tardana, concentrada, econòmica en els mitjans, on Ravel s’essencialitza. El programa va continuar amb la Fantasia per a clarinet sol del propi Jörg Widmann, una obra de joventut que explora de manera brillant totes les possibilitats tímbriques de l’instrument. La primera part encara va oferir els espurnejants Epigrames per a violí, violoncel i piano d’Elliot Carter, l’última obra del compositor.
Totes les interpretacions de la primera part van ser bones, els músics eren tots primeres figures i el programa el tenien força rodat, però tot empal·lidí davant la grandesa d’aquell monumental Quatuor pour la fin du temps que acabà amb aquell memorable i llarguíssim silenci.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
