PALAU 100 – NADAL AL PALAU. Sandrine Piau, soprano. Paul-Antoine Benos-Djian, contratenor. Toby Spence, tenor. Alex Rosen, baix. Accentus. Insula Orchestra. Laurence Equilbey, directora. G. F. Händel: El Messies, HWV 56. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE DESEMBRE DE 2023.
Programar l’oratori El Messies en les dates properes a Nadal s’ha convertit en quelcom ineludible. Malgrat la diversitat d’òptiques estètiques amb què es pot afrontar l’oratori per antonomàsia de Händel –des de versions participatives a d’altres amb un ús sobri d’efectius–, la fidelitat del públic hi està més que garantida. Tothom ja espera escoltar per enèsima ocasió les àries i cors, amb l’“Hallelujah” al capdavant, que formen part de la memòria col·lectiva des que va veure la llum la Setmana Santa del 1742. El Messies, malgrat les seves reiterades interpretacions anuals, com la Novena o la Passió segons sant Mateu, forma part d’un patrimoni, d’un llegat que constitueix un dels pilars fonamentals de la cultura universal. I els propis intèrprets són conscients que oferir El Messies, per la seva popularitat, pel coneixement que hom té de cadascuna de les àries i cors –només cal escoltar-los una vegada i les seves melodies ja ens quedaran enregistrades a la memòria–, sempre suposa un repte afegit.
Entre els concerts inscrits en el cicle Nadal al Palau, se’ns va proposar la versió oferta per Laurence Equilbey al capdavant del cor de cambra Accentus i l’Insula Orchestra, dos conjunts que la directora francesa va fundar, respectivament, els anys 1991 i el 2012. Va ser un Messies equilibrat, pulcre en el treball vocal del cor –denotant aquesta tendència d’Equilbey a fer sempre protagonista de les seves versions els conjunts vocals–, tendent a uns tempi ràpids i prescindint d’alguna ària i cor a la segona i tercera parts de l’oratori. La directora francesa no va caure ni en una visió excessivament contemplativa ni en una interpretació temperamental. Versió ben equilibrada en la primera part dedicada al naixement de Jesús; reflexiva en el segon apartat (passió, mort de Crist i glòria de Déu), culminada amb un “Hallelujah” gens emfàtic i un final (redempció i resurrecció) excessiu en el tempo emprat en el “Worthy is the Lamb” que també va repercutir en una manca de major majestuositat de l’incommensurable contrapunt de l’“Amen” final.
L’orquestra, esplèndida en totes les seves seccions, amb menció especial per a un baix continu precís, matisat en els volums, servint un batec rítmic que la direcció d’Equilbey va saber adaptar a les delicades intervencions de les cordes i la calidesa de les fustes. Si el cor i l’orquestra van assolir un bon nivell, el treball dels solistes va ajudar a elevar encara més la qualitat interpretativa de la versió. Cal lloar en primer lloc el treball de Toby Spence, que a darrera hora va substituir Stuart Jackson, i que va defensar amb molta dignitat les seves àries, encapçalades per l’inoblidable “Every valley shall be exalted”. Treball molt interessant del contratenor Paul-Antoine Benos-Djian. La seva veu, amb gran fortalesa al centre vocal, no li impedia ornamentar reiteradament la línia melòdica de les àries. Llicències estilístiques efectuades sempre amb bon gust i amb una qualitat interpretativa que va assolir un gran moment amb “He was despised”. Si una paraula podria definir les intervencions de la soprano Sandrine Piau, aquesta podria ser l’elegància. La finor en la línia melòdica, la claredat en els aguts, la projecció sempre controlada, la naturalitat de cant, van ser presents en cadascuna de les seves intervencions. És una veu sobradament reconeguda, que ha construït en l’apartat de la música del Barroc, un dels seus pilars estilístics preferits. Però una veu va sobresortir en la nit de dijous per sobre de la resta: Alex Rosen, que ja va oferir a Barcelona un recital memorable al LIFE Victoria del 2019; va estar imperial en totes les seves intervencions. El seu timbre de veu sensacional, corpori però dotat d’una àgil ductilitat; l’amplitud de tessitura, amb un registre que li permet oferir uns baixos portentosos, així com la fortalesa d’emissió i la claredat de projecció van fer que les celebradíssimes àries “Why do the nations” o “The trumpet shall sound” –impecable el trompetista de l’Insula Orchestra– agafessin tota la magnitud i força inherents al text i a la música.
Una interpretació d’El Messies amb grans solistes, una orquestra impecable i un cor de cambra amb molts anys de bagatge, va fer una vegada més les delícies d’un públic que any rere any espera desitjós d’escoltar pels volts de Nadal aquest oratori, la composició del qual Händel atribuïa a una inspiració divina.
