FESTIVAL DE TORROELLA. Quartet Gerhard (Lluís Castán, violí; Maria Florea, violí; Miquel Jordà, viola; Jesús Miralles, violoncel). Quartets de corda de Dmitri Xostakóvitx. ESPAI TER. 9 D’AGOST DE 2024.
El 9 d’agost, el mateix dia que fa quaranta-nou anys moria a Moscou Dmitri Xostakóvitx, el Quartet Gerhard va completar a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí la integral dels Quartets de corda del compositor, un llarg viatge que va començar ara fa dos anys.
El viatge es va completar amb dos concerts en un mateix dia amb una pausa d’una hora entre l’un i l’altre, una mena de “marató Xostakóvitx” que va deixar exhausts tant els intèrprets com el públic.
Al primer concert es van interpretar Elegia i Polca (dues peces primerenques transcrites per a quartet de corda pel mateix compositor), el Quartet núm. 7, op. 108 i el Quartet núm. 14, op. 142, i al segon vam poder sentir el Quartet núm. 2, op. 68 i el Quartet núm. 15, op. 144.
Xostakóvitx ha canviat els Gerhard. El conjunt dels Quartets de Xostakóvitx, juntament amb els de Bartók, constitueixen l’aportació més important del segle XX a la forma reina de la música de cambra, el quartet de corda. L’exigència hi és altíssima i l’esforç de completar aquesta integral ha fet passar el Gerhard de ser un bon quartet a ser-ne una referència.
Cal felicitar el Festival de Torroella de Montgrí per haver tingut la iniciativa, juntament amb la Quinzena Musical de Sant Sebastià, de produir sense defallir al llarg de tres temporades aquesta difícil integral. Això sí que és fer les coses amb criteri, serietat i pensant en el país.
Dúiem més d’una hora de quartets de corda, tot estava anant bé, Maria Florea –que substituïa en el segon violí Judit Bardolet, que va haver de renunciar a participar en aquests concerts per recomanació mèdica– sonava perfectament integrada en el grup, érem feliços de ser on érem.
Llavors va arribar el Quartet núm. 15, el darrer, aquell que Xostakóvitx componia mentre literalment s’estava morint i del qual va dir als músics que l’havien d’estrenar: “Toqueu-lo de manera que les mosques caiguin mortes en ple vol i el públic comenci a abandonar la sala per pura incomoditat”. Van ser sis adagios que es van succeir sense interrupció d’una música misteriosa, no pas crispada, una meditació mística que intentava escapar de l’atracció d’un silenci mortal, que l’atreia poderosament i que finalment va triomfar.
Les mosques caigueren mortes en ple vol; el públic, però, no va abandonar la sala.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
