CONXITA BADIA NO EXISTEIX. Un documental d’Eulàlia Domènech. Una producció de Batabat, Zeba Produccions i Televisió de Catalunya.
Per Mercedes Conde Pons
Només calia veure el ple absolut del Petit Palau el passat 20 de novembre per l’estrena (i homenatge a la cantant) del documental Conxita Badia no existeix per adonar-se que el record de la cantant barcelonina i musa i mestra de tota una generació de músics no només existeix, sinó que mai no ha desaparegut.
Tanmateix, el títol provocatiu del documental té quelcom de transcendent. Perquè només l’exercici de la memòria permet conservar vius els records i, per tant, fer existir encara aquells que ja no hi són. La mateixa Eulàlia Domènech, besnéta de l’artista i directora del documental, explicita el seu sentiment d’enyor de la besàvia, algú a qui no va arribar a conèixer i que, amb tot, li desperta uns sentiments de lligam vitals molt forts; probablement els que la van impulsar a engegar aquest projecte fascinant ja fa quatre anys, que ha portat Eulàlia Domènech a descobrir –des de la desconeixença inicial– un personatge viu en la memòria col·lectiva d’una època, d’un moment històric que, això sí, convé documentar perquè el pas del temps i els canvis generacionals no el facin deixar d’existir definitivament.
En certa manera, la tasca d’Eulàlia Domènech té quelcom d’entranyable i alhora de necessitat imperiosa de passar comptes amb el passat. I és precisament la barreja d’aquests dos sentiments el que fa tan atractiu el documental. Un podria sentir que la Conxita Badia és l’àvia o besàvia d’un mateix, i que regirar baguls, fotos, cartes, cintes i arxius és una tasca sanadora en el procés de creixement de l’ésser humà. Reconèixer-se en la família, en els avantpassats. Enorgullir-se d’allò que van ser i van fer. Entendre, així, com un és com és, malgrat les seves –fins al moment inescrutables– circumstàncies.
Però a més d’això, el documental d’Eulàlia Domènech ens ofereix un retrat d’una època convulsa, una època bella, tanmateix, en què el blanc i negre de les cintes de cinema decora la imatge amb un deix de fantasia i d’irrealitat. Una època, difícil, de decisions vitals que canvien el rumb d’una vida i el curs de la història. Un documental, en definitiva, testimoni també dels tràgics efectes d’una guerra civil en la vida cultural d’un poble i en la vida personal de moltes famílies. Un documental que, com va dir el conseller de Cultura Ferran Mascarell en la presentació prèvia, “enganxa”.
Conxita Badia existeix –malgrat que els arxius conservin poques traces del seu pas per aquest món– i és, després d’aquest documental, icona no només sonora i artística, sinó també visual d’un moment cultural especialment prolífic per a Catalunya.
La cinta es va presentar dins la secció oficial de la desena edició del Festival Internacional In-Edit de Cinema Documental Musical de Barcelona el passat mes d’octubre i el proper 4 de gener a les 22.30 h es projectarà pel Canal 33 (programa El documental) de Televisió de Catalunya.
L’estrena al Petit Palau va servir també per presentar la reedició de l’enregistrament que Conxita Badia i Alícia de Larrocha (deixebles predilectes de l’Acadèmia d’Enric Granados) van realitzar de les Tonadillas y amatorias del compositor català, i que acaba de reeditar el segell La Mà de Guido.
