IF BARCELONA. El lloc? de ser nosaltres. Marc Alomar, violoncel, viola i violepa. Pep i Sira Aymerich, dansa. Obres de J. S. Bach i X. Carbonell. L’Estruch (Sabadell). 9 de novembre de 2019.
La programació d’IF Barcelona permet fer el descobriment de propostes d’allò més interessants i –sobretot– colpidores. I és per això mateix que, en els temps que corren, s’auguren com a imprescindibles per a l’ànima. En només deu dies, i fins al proper diumenge, dia 17, aquesta plataforma que es planteja “fomentar i donar a conèixer el món del teatre de titelles, visual i d’objectes en tots els seus vessants”, proposa una desena d’espectacles, tres tallers i una taula rodona en diversos espais de l’àrea metropolitana que valen molt la pena de tenir en compte.
El certamen s’obrí el dimecres 6 a l’Arts Santa Mònica, amb l’espectacle El lloc? de ser nosaltres, que ressenyem aquí en la segona de les actuacions, la del dissabte dia 9 a la tarda a l’Estruch de Sabadell. En els tres quarts d’hora escassos d’aquesta peça de nova creació, els tres intèrprets que hi ha damunt l’escenari juguen amb diverses dimensions de la fusta de manera meravellosa. Marc Alomar ho fa amb el violoncel, la viola de gamba i la violepa interpretant amb sobrietat serena el “Preludi” i la “Sarabanda” de la Cinquena Suite per a violoncel de J. S. Bach i diverses peces sense títol encarregades a Xavier Carbonell. Aquest compositor nascut el 1952 a Barcelona i que viu a Mallorca des del 1982 té una producció lamentablement poc difosa. Marc Alomar, jove violoncel·lista que Jordi Savall ha volgut incorporar en el seu Beethoven, va presentar tots els efectes de la música de Carbonell sense cap mena d’efectisme i amb tota efectivitat posant-los com a banda sonora idònia als moviments de Pep i Sira Aymerich. I és que, més enllà de les notes determinades, els frecs de l’arquet al cordal o el colpeig sonor dels dits sobre el batedor dialogaven amb el cruixir i l’espetegar de la fusta dels titelles de mida real que Pep i Sira Aymerich manipulaven a l’escenari.
La fusta, noble i càlida, és el material amb què l’artista Pep Aymerich dialoga cada dia. Del seu treball com a ebenista, n’han sortit dos titelles, rèplica del seu cos i del de la seva filla Sira, que durant l’espectacle són accionats per ells mateixos. Amb un gran domini del cos i una expressivitat majúscula, Sira Aymerich balla i fa ballar el seu cos i el del seu doble de fusta, alhora omplint-lo i buidant-se de vida. La netedat de moviments, la profunditat d’expressió, la desesperant manca de paraula en el dir(-se)… són elements que pare i filla posen damunt l’escenari, en una recerca commovedora sobre la identitat, al torn que Marc Alomar s’emporta mirades i captiva l’oïda. I és que si els dos Aymerichs fan viure els titelles, fins al punt de fer-ne oblidar la dimensió inerta, passa el mateix amb Alomar i els seus tres instruments. L’un, un violoncel barroc; l’altre, una viola de gamba robusta, i l’altre, una violepa, una mena de viola de gamba construïda per Pep Aymerich i que ve a reproduir –aquí sota les condicions d’un instrument– el cos de la seva filla.
Si algú vol veure novament aquest instrument en acció, pot fer-ho aviat. I ho remarquem perquè poques vegades una crítica de música –a diferència del que passa amb la crítica teatral i operística– pot incidir en l’afluència de públic en les funcions successives. En aquest cas sí, perquè l’espectacle és híbrid i el proper dia 1 de desembre es podrà tornar a veure a l’Ateneu de Celrà. Així que, si se’ns permeten aquestes ratlles com a altaveu, un consell: no se’l perdin!
