INTÈRPRETS CATALANS. Ignasi Cambra, piano. Obres de Grieg, Bach, Schubert i Rachmàninov. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE MARÇ DE 2016.
Per Lluís Trullén
El pianista Ignasi Cambra va aconseguir un nou èxit interpretatiu en el recital que va oferir al Palau en el cicle Intèrprets Catalans. La trajectòria musical d’Ignasi Cambra, cec de naixement, es remunta als sis anys, quan comença els estudis de piano. Després de la seva formació, entre altres professors amb Albert Attenelle, va als Estats Units on estudia amb Auer, Pressler i Alexander Toradze, el reconegut concertista que treballa amb un reduït i selecte nombre d’alumnes. El postgrau realitzat amb Toradze va perfilar un pianista de gran talent. Començà la seva relació artística amb Valeri Gergiev interpretant la temporada passada el Concert núm. 21 de Mozart a L’Auditori amb un èxit absolut. Recitals pels Estats Units, el Canadà, Rússia o Espanya (el gener del 2015 va actuar en el Festival Mil·lenni al Palau), estudis a la Juilliard School i a Indiana, i actualment seguint la seva formació amb Maria João Pires en el marc de Projecte Partitura destinat a joves talents, fan d’aquest jove barceloní un dels grans valors del nostre panorama pianístic.
La musicalitat i tècnica d’Ignasi Cambra resulten admirables i el seu aprofundiment en les partitures (que estudia amb mètode Braille) juntament amb la capacitat d’aprendre d’oïda li han permès arribar a interpretar obres d’una tremenda complexitat, i més encara tractant-se del piano clàssic, que no admet la possibilitat d’improvisació com el jazz.
Ignasi Cambra va començar el recital interpretant la complexa Suite Holberg de Grieg, una obra amb ressons barrocs i que va interpretar amb una sensibilitat exquisida. Les seves mans recorren el teclat amb una destresa absoluta, amb un càlcul del gest que li permet tenir-hi una ubicació del tot perfecta, malgrat els salts o canvis d’octaves, en passatges d’acords o d’arpegiats. Cambra és un pianista molt musical, que toca amb un gust exquisit però que a més domina l’articulació d’una manera absoluta. La complexitat de tocar la Partita núm. 5 de Bach resulta ja de per si notòria, la qual s’incrementa amb el cúmul de dificultats que suposa no poder observar la disposició de les mans en els passatges fugats de la “Gigue” o en la vivacitat de la “Corrente” en estil italià. Però la música sona fluida a les seves mans, amb un seguretat tècnica admirable, amb una tendència (com es va poder copsar en la interpretació dels Impromptus de Schubert) a la rapidesa, i amb un poder comunicatiu absorbent. No importa que interpreti la música barroca de Bach, el primer romanticisme que emana dels Impromptus o la fortalesa que irradien els tres virtuosístics Preludis de l’opus 32 de Rachmàninov. Cambra expressa l’estil adient de cadascun dels autors amb un virtuosisme enlluernador i un gust musical d’un poder comunicatiu exquisit. El recital va cloure amb Rêverie de Schumann davant l’entusiasme d’un públic lliurat a un pianista que fa un treball herculi per poder endinsar-se en tots els detalls que porta implícit el món del piano clàssic.
