PALAU PIANO. Igor Levit, piano. Xostakóvitx: 24 Preludis i fugues, op. 87. PALAU DE LA MÚSICA. 21 D’OCTUBRE DE 2021.
Un Palau posat dempeus va ovacionar unànimement el pianista Igor Levit després de superar el compromès tour de force que suposa afrontar els 24 Preludis i fugues de Dmitri Xostakóvitx, música d’una intensa complexitat tècnica i interpretativa i d’una durada que es perllonga més de dues hores i mitja.
Pianista alemany de 34 anys i d’origen rus –és nascut a Níjni Nóvgorod–, Levit sempre s’ha sentit atret en la seva encara breu però intensa carrera per les obres més exigents del repertori, exigència entesa no només en la complexitat tècnica ja inherent a les composicions en si mateixes, sinó pel que fa a nivell conceptual. Als vint-i-cinc anys ja va enregistrar el cicle de les 32 Sonates de Beethoven, que també va tocar a diverses sales de concerts. Enregistraments de les Variacions Diabelli, de les Goldberg de Bach o d’una obra que supera totes les dificultats imaginables com és la Passacaglia on DSCH –l’homenatge a Xostakóvitx que va tributar-li el compositor escocès Ronald Stevenson i que, amb els seus vuitanta-cinc minuts de durada, és un dels reptes més compromesos que pot afrontar qualsevol pianista– avalen aquesta constant recerca i superació de la màxima dificultat.
Precisament aquesta Passacaglia on DSCH és la que acompanya els 24 Preludis i fugues de Xostakóvitx al seu darrer àlbum discogràfic, una de les obres emblemàtiques del pianisme rus i que, malgrat haver estat enregistrada per pianistes com el finlandès Olli Mustonen –en dues ocasions–, Vladimir Ashkenazy o Peter Donohoe, no gaudeix encara a les nostres latituds de la popularitat que han assolit altres cèlebres pàgines pianístiques del repertori rus de Prokófiev, Mussorgski, Rakhmàninov, Skriabin, o de la Sonata núm. 2 del propi Xostakóvitx.
I aquest nou retrobament amb el repte d’afrontar els colossals 24 Preludis i fugues, ara en una sala com la del Palau, que presentava una extraordinària entrada de públic, tornava a suposar per a Levit l’oportunitat de submergir-se en un univers musical que escruta fins al més recòndit dels detalls, fins a un grau de perfecció tècnica, conceptual i interpretativa que pot superar allò imaginable.
Xostakóvitx, després d’assistir als concerts dedicats al bicentenari de Bach celebrats a Leipzig l’any 1950 i ser membre del jurat del Concurs Bach –on va quedar impressionat per la pianista Tatiana Nikolajeva interpretant els Preludis i fugues d’El clave ben temperat–, de seguit va escriure aquest cicle de 24 Preludis i fugues amb una rapidesa inusitada, essent estrenats a final de desembre del mateix 1951 per la pròpia Tatiana Nikolajeva.
Levit va entendre l’obra com un tot monolític –amb una lògica pausa a la meitat del cicle– amb un constant enllaç entre els preludis i fugues per escrutar el més recòndit que s’amaga dins d’aquest cosmos pianístic exemplificador del més essencial de l’estètica musical de Xostakóvitx. Les fugues a dues, tres, quatre veus i dues dobles fugues monumentals, així com els preludis, amaguen, des de la “Sarabanda” inicial presentada en sobris blocs d’acords, infinitat de sensacions que Levit anava discernint amb una lucidesa extraordinària.
Resultaria impossible discernir tots els detalls que van fer de la seva interpretació quelcom sublim, transcendental, però volem apuntar la sensació humorística assolida a la “Fuga en La menor”, la profunditat de la “Fuga doble a quatre veus en Mi menor” –on la densitat d’escriptura mai no va deixar d’enterbolir els temes propis de cants populars– o l’ombrívola “Fuga en Si menor”, en què va expressar tot el tarannà de la partitura.
La precisió tímbrica assolida en la “Fuga en Si bemoll menor”, un adagio a tres veus en què la riquesa d’ornamentacions pot enterbolir el discurs, va sonar amb una transparència i claredat meravelloses. A moments humorístic i càustic, en d’altres cercant la vessant folklòrica (“Fuga en Sol menor”) com a contrapunt d’una solemnitat i majestuositat bellíssima (“Preludi en Fa major”), confegien un quadre immens de sensacions en què les rítmiques de compassos tan complexos com el 5/4 o el 7/4 convivien amb la solemnitat pròpia de les xacones, com és el cas del “Preludi en Sol sostingut menor”.
A la darrera fuga doble final en Re menor, en la qual Xostakóvitx assoleix el més sublim de tota la seva inspiració, amb un inici reposat i plàcid que avança inexorablement cap a una dimensió simfònica solemne, Levit va manifestar amb absoluta intel·ligència interpretativa la concentració en el so de timbres i harmonies plenes de majestuositat i fortissimi brillantíssims amb què culmina l’obra.
Un final en el qual Levit, abans de saludar el públic, va girar-se cap a la girafulls Mireia Capdevila agraint-li la precisió davant les quasi dues-centes pàgines de densa escriptura que integren la composició, i, acte seguit, rebre una salva d’aplaudiments unànimes d’un públic que era conscient que havia assistit a un recital històric.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
