IL CONTE DI MARSICO de Giuseppe Balducci. Mar Campo. Mae Hayashi. Blanca Marsans. Karina Repova. Serena Sáenz. Paula Sánchez-Valverde. Marina Viotti. D. Dellisanti i Viviana Salisi, pianos. Dir. musical: Davide Dellisanti. Dir. escènic: Jochen Schönleber. Producció dels Amics de l’Òpera de Sarrià i el Festival Rossini de Bad Wildbald. TEATRE DE SARRIÀ. 9 D’ABRIL DE 2016.
Per Roberto Benito
La penúltima cita amb la segona temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià ens ha ofert una raresa absoluta de la lírica, Il conte di Marsico del compositor Giuseppe Balducci, pertanyent a l’anomenada escola napolitana del segle XIX. Hi ha molt poques notícies d’aquest compositor, si bé els últims temps ha despertat un cert interès entre els musicòlegs, com en dóna fe el llibre publicat per l’Acadèmia di Santa Cecilia fa dos anys de l’estudiós Jeremy Commons titulat The life and operas of Giuseppe Balducci.
La vida d’aquest personatge és bastant curiosa i podria servir d’argument per a una òpera. Nascut a Jesi (província d’Ancona) el 1796 i format musicalment a Nàpols, creà una companyia d’òpera als disset anys, de la qual fou director i primer tenor, però va haver de fugir-ne per evitar enfrontar-se en un duel el 1817. Novament establert a Nàpols, va entrar al servei de la família del ric burgès Capece Minutolo per fer de mestre de música de la família i escriure òperes de cambra per al lluïment de les filles del burgès, cantants aficionades. Amb el temps va arribar a ser assessor financer de la família, fins al punt que a la mort dels pares es va fer càrrec de les finances de la família, fet que el va obligar a passar llargues temporades a Màlaga, on tenien interessos econòmics i on acabà morint el 1845 abans d’arribar al mig segle de vida i amb cinc òperes de saló escrites per a la família Capece Minutolo.
El Festival Rossini de Bad Wildbad (Alemanya), amb el qual Amics de l’Òpera de Sarrià té convenis de coproducció, ja va portar a escena el 2007 una altra òpera d’aquest compositor, Boabdil, re di Granata, també considerada una òpera de saló com la presentada aquest diumenge al Teatre de Sarrià.
Il conte di Marsico es va estrenar al teatre privat de la marquesa Matilde della Sonora Capece Minutolo, un dels més prestigiosos del regne de Nàpols, el 26 de febrer de 1839, essent l’última de les òperes compostes per Balducci amb llibret d’Anacleto Balducci i Vincenzo Salvagnoli. Estructurada en un pròleg i dos actes, l’òpera està escrita per a sis veus femenines, amb dos papers transvestits i acompanyament de dos pianos.
L’argument enrevessat de relacions entre els personatges amb certs tocs que barregen el surrealisme d’alguns drames modernistes situats a l’edat mitjana, amb l’ambició pels diners i l’estatus nobiliari, ens permeten entrar en una música que beu del bel canto del primer Ottocento, tant en el seu vessant d’òpera buffa de l’escola napolitana com de les acurades melodies d’un jove Donizetti.
El que més va destacar de la producció oferta va ser la qualitat de les veus de les sis protagonistes, tot subratllant les veus greus dels dos papers transvestits de Ruggiero, Mar Campo, i del seu rival Gualtiero, Karina Repova; la noble abandonada i reconeguda en l’última escena, tipus Figaro de Le nozze, interpretada magistralment per Marina Viotti, i sobretot el fosc color i domini del registre de pit de la contralt Mae Hayashi com a Agnese Sanseverino. Molt interessant igualment la veu de Serena Saenz en el paper de Chiara, i la part més còmica del repartiment en la veu recaient en Paula Sánchez-Valverde com a Maria.
La direcció musical va ser a càrrec de Davide Dellisanti, un dels pianistes, juntament amb l’eficaç Viviana Salisi en l’altra part pianística de la partitura. Així com la part musical va estar molt ben servida i preparada, la part de direcció escènica va tenir unes grans mancances que es fan més rellevants quan l’element musical està tan ben treballat i amb uns resultats excel·lents, gràcies igualment a la saviesa de la preparació vocal del gran tenor Raúl Giménez. Jochen Schönleber, director artístic del Festival Rossini de Bad Wildbad, va ser l’encarregat de la direcció escènica i escenografia de l’obra, amb resultats molt deficients, que fan pensar que la falta de pressupost no justifica un treball tan mediocre i una escenografia d’obra dolenta de fi de curs.
Estem segurs que aquestes intèrprets en altres mans i amb altres idees haurien transmès amb els seus gestos i el moviment escènic la mateixa intensitat d’expressió que amb el seu instrument canor, però en aquesta ocasió era millor tancar els ulls i gaudir de la música, ja que la direcció escènica era molt pobra i amb idees bastant puerils. Tampoc no hi van ajudar el vestuari, més aviat ridícul, creat per Claudia Möbius, volent combinar segle XXI amb segle XIII sense gaire bon resultat; ni la deficient –en idees– il·luminació de Ramon Pasqual.
Seria interessant que, per a futures propostes, es tingués en compte gent que s’està formant o joves professionals que puguin aportar la seva formació i idees a aquesta iniciativa tan lloable com és la d’Amics de l’Òpera de Sarrià, o bé crear convenis amb l’Institut del Teatre o amb altres escoles que treballin aquestes especialitats artístiques tan necessàries per arrodonir un espectacle tan multidisciplinari com és l’òpera.
Per compensar aquestes línies grises, cal dir que l’espectacle va acabar a ritme de musical, coreografiant el lieto fine d’una manera tan divertida que, davant els aplaudiments del respectable, es va haver de repetir.
Esperem que en l’última proposta de la temporada, Il barbiere di Siviglia de Giovanni Paisiello, es mantingui la qualitat musical i millori l’escènica. Ens emplacem a l’últim cap de setmana de maig per gaudir d’aquesta altra raresa del segle XVIII.
