FESTIVAL DE TORROELLA. Obres de T. Albinoni, A. Vivaldi, T. Merula i G. Legrenzi. Il Giardino Armonico (Giovanni Antonini, flautes de bec i direcció). Auditori Espai Ter (TORROELLA DE MONTGRÍ). 1 D’AGOST DE 2022.
La formació que lidera el milanès Giovanni Antonini des del 1989 conjuga una sonoritat àmplia i oberta que es caracteritza per una maniera electritzant, però molt especialment per conèixer l’estètica de cada època i donar a cada compositor l’oportunitat de sonar amb una veu pròpia.
Començant pel final de l’espectacle, era evident que Antonini, amb les dosis de virtuosisme però sobretot per un saber dir personal, es procurava un èxit segur reservant el brillantíssim Concerto per flautino, RV 443 –que és el nom que apareix en els autògrafs de Torí– per al final. Actualment es creu que aquest instrument havia de ser una flauta sopranino en Fa i no pas un flautí (anomenat també piccolo o ottavino).
Els tres Concerts per a aquest instrument que va escriure el Prete Rosso són trepidants, amb grans arabescos i acrobàcies que cal resoldre, però tanmateix no són simplement un exercici de virtuosisme i Antonini en va donar bona prova. Per al milanès, la tècnica de respiració i la digitació no representen cap obstacle per dedicar-se al que cal fer. En el conegudíssim “Largo”, el mestre va deixar ben clar com s’ha de dir aquesta música que Vivaldi devia escriure probablement per a les alumnes de la Pietà.
El mateix domini extraordinari va concórrer en el Concert per a flauta de bec contralt, RV 441 –per a aquest instrument només s’han conservat dos Concerts de Vivaldi–, en què va fer gala d’una mestria bàrbara, ja que aquesta és una de les pàgines més endimoniades de la literatura flautística. La tercera gran incursió d’Antonini va ser en La tempesta di mare, RV 433.
Però Il Giardino és un conjunt de solistes i les obres en què no va participar el mestre van ser també una autèntica joia. Van començar amb La Lusignola, una canzon de Tarquinio Merula per a cordes i baix continu que ja posava de manifest per què aquesta formació és una de les capdavanteres.
Van seguir amb el Concert op. 10 núm. 11 d’Albinoni i una magnífica Sonata per a cordes de Legrenzi (op. 10 núm. 15), entre altres obres de Vivaldi en què els grans mestres de la corda van fer vibrar tot el públic. El concertino (S. Barneschi) mereix una menció especial per la màgica adequació als estils de cada música on cal afegir un continu majestuós.
Tots ells van demostrar l’alta qualitat de la formació italiana, que continua protagonitzant projectes de gran envergadura i que a Torroella va servir per obrir amb el més gran dels esclats les portes del Festival.
Imatge destacada: (c) Martí Artalejo / Festival de Torroella.
