IL TRITTICO de G. Puccini. Ambrogio Maestri, Pablo García-López, Lise Davidsen, Ermonela Jaho, Daniela Barcellona, María Luisa Corbacho, Ruth Iniesta, Mireia Pintó, Marc Sala i d’altres. Lotte de Beer, direcció d’escena. Susanna Mälkki, direcció musical. LICEU. 27 DE NOVEMBRE DE 2022.
El públic del diumenge 27 de novembre al Gran Teatre del Liceu no sabíem si érem al Prado admirant el meravellós tríptic El jardí de les delícies del Bosch o si assistíem a una representació de l’òpera Il trittico de Puccini, després que feia 35 anys que no es representava. L’experiència viscuda va ser excepcional, fruit del gaudi de tres òperes colossals amb una escenografia impecable, una música molt ben dirigida i interpretada i trenta-vuit personatges curosament ben treballats i plens d’encerts (dels quals només cinc intèrprets repetien).
Puccini fou un compositor perfeccionista, no només pel que pertoca a la música, sinó també per la manifesta coherència en la concepció global dels seus espectacles operístics. Després dels èxits de La bohème, Tosca o Madama Butterfly, el compositor italià va voler experimentar, en la seva darrera etapa, amb un tríptic inspirat en els retaules medievals i en l’estructura de l’infern, el purgatori i el paradís de la Divina Comèdia de Dante. Si el tríptic pictòric de l’edat mitjana era una obra dividida en tres, unides per una frontissa, això és el que va voler Puccini: concebre una obra única, constituïda per tres òperes en un sol acte, que desgranessin un mateix tema: la mort i la seva ocultació (acompanyat de temes col·laterals com la vida, i la seva pregona càrrega emocional, i l’amor, tant el carnal com l’espiritual).
La mort de l’amant de Giorgetta és viscuda per Michele, el marit, com a fruit de la gelosia a Il tabarro, des d’una concepció tràgica i verista; la mort d’un fill i el suïcidi de la mare, Angelica, és viscuda com una (in)justícia divina a Suor Angelica, amb un tall sentimental i líric, i la mort d’un familiar ric, Buoso Donato, és viscuda per la cobdícia i l’opulència dels hereus a Gianni Schicchi, amb una clara vis còmica. El verisme és la paleta de colors per a la primera, i per a les altres dues ho son el simfonisme postromàntic i algunes incursions en recursos impressionistes i afins a l’època, tot això teixit amb minuciositat per afavorir una dialèctica entre el recitatiu i les àries que possibiliten un cant més continu i que mostra la cruesa i la lleugeresa, així com les tensions i distensions que es produeixen en els tres fils argumentals. En totes les òperes, però, el retrat realista de la vida quotidiana és l’excusa perfecta per fugir d’uns temes històrics i mítics que no apropen la música al poble, ans al contrari, que l’allunyen i no s’hi veu reflectit. Aquesta voluntat de connectar amb el públic per part del compositor palesa, poc o molt, el corrent naturalista inspirat per Émile Zola, trufat de sensualisme, modernitat i un tractament orquestral excel·lent.
La direcció musical de la finlandesa Susanna Mälkki fou precisa i va estar en total harmonia amb els estats d’ànim de les tres obres. De fet, ella mateixa reconeix que Il trittico és una catedral sonora, una partitura perfecta, un regal, i que, per aquests motius, com va passar ja amb el públic de l’assaig final, tothom sortiria amb un somriure a la cara després d’haver vessat, també, alguna llàgrima. La direcció escènica, amb la batuta magistral de l’holandesa Lotte de Beer, va ser impecable. La idea complexa i enginyosa d’una escenografia estrenada per la Bayerische Staatsoper de Munic i constituïda principalment per un túnel –metàfora del pas de la vida a la mort, de la llum a la foscor, de la veritat a la mentida– van sorprendre i convèncer un públic embadalit, per exemple, pels girs de 360 graus que movien personatges i objectes.
Durant els anys en què Puccini compon aquesta gran obra conviuen estils tradicionals juntament amb d’altres que són avantguardistes; no obstant això, mai no va ser infidel a la seva pura essència melòdica expressiva. Les seves òperes de maduresa, com La fanciulla del West, La rondine o Turandot mostren una clara inspiració conceptual, uns complicats recursos harmònics i orquestrals i una forta coherència dramàtica, melodramàtica i còmica.
El compositor de Lucca va començar a mostrar un clar interès per la temàtica d’Il tabarro el 1908. Aquest projecte no s’acabaria fins al cap de deu anys, amb la finalització de dues òperes més: Suor Angelica i Gianni Schicchi. Puccini volia captivar el seu públic amb un contrast de llums i ombres, de passió i desassossec, de solemnitat i comicitat, i ho va aconseguir. En una ala del tríptic, Il tabarro ens presenta una història d’amor, d’enganys i mort situada a les vores del Sena al París coetani del compositor; al bell mig del tríptic, Suor Angelica exposa la història melodramàtica d’una jove reclosa en un convent del segle XVIII per haver tingut un fill natural al qual l’obligaren a renunciar i que, després de set anys, sap que és mort, i en l’última ala del tríptic, Gianni Schicchi representa una comèdia satírica ubicada a la Florència de Dante, al final del segle XIII, en què els familiars d’un mort només en cobegen la fortuna. És molt probable que Puccini reprengués aquest projecte de les tres òperes el febrer del 1913 en quedar impressionat per l’obra de teatre La Houppelande de Didier Gold.
Giuseppe Adami fou l’encarregat d’elaborar el llibret amb el títol d’Il tabarro situat al París del 1910, considerat un punt final del moviment verista, on s’assimila i enfila un fi melodisme que s’erigeix de manera sublim. Els minuts inicials creen una atmosfera etèria de tall impressionista, amb l’orquestra que evoca un quadre sobri que retrata l’ambient portuari del Sena. Dins del característic cant de conversa puccinià, en què s’entrellacen recitatiu i àries, sobresurten l’ària “Hai ben raggione” de Luigi, interpretada sense potser l’energia que calia pel tenor nord-americà Brandon Jovanovich, i “È ben altro il mio sogno!” de Giorgetta, cantada de manera vibrant per la soprano (wagneriana) Lise Davidsen, amb una veu intensa i emotiva. Cal destacar també el duet “O Luigi! Luigi…” de Giorgetta i Luigi, d’un intens melodisme, fill natural de la tradició pucciniana, i l’extraordinari monòleg “Nulla!… Silenzio” de Michele, interpretat pel camaleònic baríton italià Ambrogio Maestri.
Giovacchino Forzano fou el llibretista de Suor Angelica i de Gianni Schicchi. En Suor Angelica, s’hi mostren els conflictes de l’ànima humana, des de la defensa de l’honor familiar de les classes benestants fins als debats psicològics d’una mare enclaustrada en un convent de la Toscana que vetlla per un fill. L’activitat diària de les monges –una rutina ben coneguda per Puccini, ja que la seva germana Iginia era la mare superiora del convent de Vicopelago– juga amb el dramatisme intens de la visita de la tieta d’Angelica, la brillant mezzosoprano Daniela Barcellona, la princesa, una dona orgullosa i freda que li comunica la mort del seu fill a Angelica. El so de les campanes inicia l’òpera, seguit d’un “Ave Maria” que ens situa ràpidament en un ambient religiós. Un preludi llòbrec de trompes i pizzicati a les cordes obre l’escena d’Angelica i la seva tieta. L’ària “Senza mamma”, del més pur estil puccinià, en la veu de l’excel·lent soprano albanesa Ermonela Jaho, és d’una dificultat vocal inqüestionable, però malgrat això, envaeix l’escenari d’una emoció melòdica enorme i una innegable precisió en el cant, la qual cosa casa perfectament amb el passatge complex de l’èxtasi místic en el qual la soprano arriba al Do sobreagut. Tot seguit, un interludi d’orquestra sostingut amb una àmplia melodia de violins s’imposa en l’auditori. L’òpera es clou amb música de dos pianos, orgue, trompetes i campanetes, juntament amb l’orquestra que s’hi afegeix.
La segona òpera del llibretista Forzano, i la tercera del tríptic, és Gianni Schicchi, inspirada en uns versos del Cant XXX de l’“Infern” de la Divina Comèdia de Dante i que es troba als antípodes de les altres dues pel que fa a tarannà, que és divertit, picant i burlesc. Es desenvolupa el 1299 i utilitza molts dels personatges de l’òpera bufa, com la vella perversa, el notari i el caragirat Schicchi, amb les anades i vingudes de les seves maniobres i els dobles jocs d’una família que vol tenir tota la fortuna del ric que acaba de morir, Buoso Donati. Puccini en va acabar la partitura el 1918; i hi escoltem avenços avantguardistes d’un intens melodisme, un fort domini tècnic de l’orquestració i una gran fluïdesa teatral dels números de conjunt, que són una petita joia de l’òpera bufa. L’alegre ària “Firenze è come un albero fiorito” de Rinuccio, interpretada molt correctament pel tenor Iván Ayón, inclou uns compassos que ens traslladen suaument a la meravellosa i deliciosa ària de Lauretta “O mio babbino caro”, executada per la soprano Ruth Iniesta de manera magistral i que roman a l’oïda del públic fins a arribar al final. Com a cloenda, curiosament, en lloc d’abaixar-se el teló com és costum quan l’òpera s’acaba, el protagonista Schicchi es dirigeix al públic i l’interpel·la dient: “Ditemi voi, signori, se i quattrini di Buoso potevan finir meglio di così? Per questa bizzarria m’han cacciato all’inferno… e così sia; ma con licenza del gran padre Dante, se stasera vi siete divertitti, concederemi voi… (fa il gesto di applaudire) l’attenuante!”. El protagonista de l’última òpera demana al públic un aplaudiment merescut, molt ben merescut per part de tots els cantants, actors, músics i directors implicats en aquesta magnifica representació d’Il trittico, en un teatre del Liceu que va mostrar-se orgullós del resultat final de la seva aposta per una obra que poques vegades s’ha representat sencera, tal com Puccini la va imaginar, i que Puccini mateix també hauria aplaudit fervorosament.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
