Giuseppe Verdi. Il trovatore
Anna Netrebko. Gaston Rivero. Plácido Domingo. Marina Prudenskaia. Adrian Sâmpetrean. Anna Lapkovskaia. Florian Hoffmann. Staatskapelle Berlin. Director: Daniel Barenboim. Director d’escena: Philip Stölzl. DVD. Deutsche Grammophon, 2014.
Enregistrat el desembre de 2013 a l’Staatsoper im Schiller Theater de Berlín, Il trovatore ens arriba en una producció que ha recollit fins a quatre debuts vinculats a aquest títol verdià de grans personalitats artístiques. Anna Netrebko (la veritable estrella de la producció) hi debutava com a Leonora i Plácido Domingo ho feia en el rol del comte de Luna. Per la seva banda, Daniel Barenboim dirigia per primera vegada aquest títol operístic i el director bavarès Philipp Stölzl, director de pel·lícules com El metge (2013) o videoclips de Madonna, afrontava el seu primer Trovatore després d’haver dirigit escènicament òperes de Wagner, Weber o Berlioz. L’escenografia és simple (les dimensions de l’escenari no permetien grans espectacularitats), amb pràcticament cap element decoratiu que destorbi el treball dels cantants; un fons a manera de quadrícula serveix com a suport d’imatges projectades en vídeo i com a pantalla per a un espectacular jocs d’ombres i efectes lumínics constants que reforcen l’acció dramàtica tractada amb estètica postmoderna. Simplicitat, doncs, amb un vestuari i una caracterització que recorda per la fantasia i colorit els personatges extrets d’un còmic i que com a contrapartida resta dramatisme al rerefons que conté l’òpera.
Els cantants semblen còmodes dins aquesta nuesa escènica, en què ells, per sobre de tot, s’erigeixen com a protagonistes. I per damunt de tots Anna Netrebko, una Leonora ideal, màgica en la sensibilitat, amb una projecció claríssima, amb un dramatisme i una sensibilitat absoluts. Callas, Caballé, Tebaldi, Fleming, Price, Kabaivanska, Sutherland…, una llista a la qual ara cal sumar Netrebko; la seva “Tacea la notte placida” justifica per si sola l’adquisició d’aquest DVD culminat per una interpretació excepcional de “Tu vedrai che amore in terra”. Plácido Domingo en el rol del comte de Luna està impecable, malgrat que la seva actuació va in crescendo a mesura que s’emmotlla en el personatge. Domingo modela espectacularment la seva veu de baríton quant a projecció i crea un color inequívocament verdià. El seu absolut domini escènic i la seva astúcia com a cantant ajuden a culminar encara més una actuació que en línies generals cal qualificar com a excepcional.
Bellíssima, la veu de Marina Prudenskaia com a Azucena (fantàstica en “Stride la vampa!” i en el seu posterior duo amb Manrico) i correcte el tenor Gaston Rivero, impecable tècnicament però amb moments en què li manca una major emotivitat i força dramàtica –com en el cas de la interpretació de “Di quella pira”– per afrontar un Manrico de primera magnitud. Bon treball en les veus d’Adrian Sâmpetrean (Ferrando), Anna Lapkovskaia (Ines) i Florian Hoffmann (Ruiz). Per últim, cal referir-nos a la direcció de Barenboim al capdavant del cor i l’orquestra de l’Staatskapelle de Berlín. El director argentí ens ofereix un Verdi a nivell orquestral ple de matisos i que atorga a les veus un suport de bellíssima factura. La seva saviesa per crear diferents plans sonors, per dibuixar frases líriques encisadores i moments carregats de tensió reben una resposta impecable d’una orquestra que rendeix a un alt nivell. Una producció, doncs, del tot aconsellable (perfecta la qualitat de so i d’imatge), en la qual per sobre de tots brilla la Leonora d’Anna Netrebko. Lluís Trullén
