RECITAL ANDREAS SCHOLL. Tamar Halperin, piano. Obres de Haydn, Mozart, Schubert i Brahms. GRAN TEATRE DEL LICEU, 10 DE FEBRER DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons.
Andreas Scholl tornà al Liceu per oferir al públic una peregrinació –d’aquí ve el títol del recital, The Wanderer (El caminant)– pròpia de l’esperit romàntic alemany. Un camí per recórrer en solitari, a través de la nostàlgia del temps passat, a través de la tristesa de l’amor perdut, a través de la reconciliació amb el món en la natura, del contacte amb allò diví i del misteri de la vida… Un camí, en definitiva, introspectiu, que requereix de l’audiència la complicitat amb l’experiència que se li ofereix: la concentració per gaudir i viure aquest camí al costat dels intèrprets.
Lamentablement, al marge que la sala del Gran Teatre del Liceu no sigui la idònia per a un recital d’aquestes característiques, per raó de les seves excessives dimensions, gran part del públic no semblava disposat a entrar en la complicitat que Scholl posava a disposició de l’audiència només sortir a escena. No només el cantant i la pianista es van haver d’esperar prop d’un minut per poder iniciar la música a causa del reguitzell d’estossecs, sorolls, timbres de mòbils, portes que es tancaven de cop passades les 20 h i murmuris diversos que no permetien el silenci necessari per a la concentració dels músics, sinó que al llarg del recital aquests accidents acústics es van repetir constantment, sumant-s’hi aplaudiments que interrompien la unitat temàtica de les peces seleccionades.
Arribats aquí esdevé peremptòria la reflexió: ¿caldria avisar el públic si la preferència del cantant i del format del concert és no convidar a l’aplaudiment fins al final de cada part? I, anant encara una mica més enllà: ¿convé educar l’audiència per evitar casos com el de la incontinència acústica d’un fan poc avesat al ritu dels concerts, que començava a aplaudir quan la pianista encara no havia aixecat les mans del piano i el cantant no havia tingut ni temps de relaxar el diafragma, tot arrossegant la resta d’aplaudidors automàtics? No entendre que el silenci és tan important en la música com el mateix so és no entendre en absolut el sentit de la música. Patir d’horror vacui acústic és senyal, en el fons, que hom no sap gaudir en plenitud del misteri de la música. I el que és pitjor, les seves conseqüències impedeixen als que sí que ho entenen, poder gaudir-ne com es mereixen.
Tornant al recital, tot aquest seguit de factors, naturalment, no convidaven els congregats dimarts passat al Liceu a gaudir en completa harmonia d’un recital ideat i enfocat a submergir l’oient en la contemplació i la introspecció anímica, com tampoc no convidaven a la concentració necessària per part dels dos intèrprets que, si més no, van oferir moments hipnòtics al llarg de la vetllada.
Andreas Scholl posseeix una emissió hipnòtica en el registre de contratenor, tot i que en ocasions es torna un pèl opaca en el registre greu. Però el seu mèrit artístic va molt més enllà, ja que rau en la seva capacitat expressiva, que no es limita només a l’emissió del cant, sinó també a la seva implicació corporal en la música, bo i emfatitzant l’efecte dels moments més dolorosos i il·luminant els moments més transcendents amb la puresa del seu timbre.
Acompanyat per la pianista israeliana Tamar Halperin, la seva esposa en la vida real, la parella artística va plantejar el retrat musical del recorregut emocional d’un caminant solitari, des dels motius que el porten a emprendre un camí en soledat, com el desamor, representat per la cançó Despair de Haydn, passant pel moment de l’inici del camí o la fugida endavant, amb The Wanderer, fins a l’inici del procés de dol, amb Recollection, ambdues del mateix compositor clàssic. Scholl va mostrar signes de fredor vocal i falta de concentració en les primeres cançons –a les quals, insistim-hi, no ajudava l’actitud de l’audiència–, però s’hi va anar aclimatant després del Waltz, op. 18 núm. 6 de Schubert, en què el cantant i la pianista van encadenar quatre meravelloses pàgines del compositor vienès: Im Haine, Abendstern, An Mignon i Du bist die Ruh, en què Scholl va passejar pels diversos sentiments d’alegria, repòs d’esperit, comunió amb la natura i nostàlgia que el caminant recorre tot passejant. Magnífica idea la d’incloure l’inspiradíssim Intermezzo, op. 118 núm. 2 de Johannes Brahms en una íntima i delicada versió de Halperin abans d’abordar les dues darreres cançons de la primera part: Das Veilchen de Mozart i Mein Mädel hat einen Ronsemund de Brahms, en què un cop més Scholl va demostrar que la senzillesa d’una melodia no està renyida amb la inspiració expressiva.
En la segona part el cantant alemany va abordar l’Ave Maria de Schubert amb el seu text original alemany, tot recordant que en la peregrinació sempre hi ha lloc per a la pregària i el recolliment, abans d’interpretar All mein Gedanken i Da unten im Tale de Brahms: el record de la declaració d’amor i la resignació per l’amor no correspost. Amb Der Jüngling auf dem Hügel de Schubert arribà un dels moments culminants del recital, amb la constatació de la mort de l’estimada, en una versió continguda i profunda, que anuncia el tràgic final a què es veu abocat l’amant romàntic. El breu Rondó en Fa major, KV 494 de Mozart donà pas a la melodia de La mort i la donzella de Schubert, en què Scholl aprofità el seu doble registre de contratenor i baríton per identificar, respectivament, la donzella i la mort. El flirteig amb la mort continuà amb Es ging ein Maidlein zarte de Brahms, abans d’abordar les dues darreres cançons del programa: In Stiller Nacht de Brahms i Abendempfindung de Mozart, en què el caminant s’identifica amb la nit, espai de calma i de repòs, abans d’invocar la seva mort i la pregària pel seu record.
Generosos amb el públic i visiblement més relaxats, Scholl i Halperin oferiren al públic dos bisos d’autors israelians, d’on és originària la pianista, inèdits a l’escenari barceloní. En primer lloc vam poder sentir Lullaby (Cançó de nit) del compositor Sasha Argov, nascut el 1914, i un dels compositors més reconeguts d’Israel, amb més de 400 cançons en el seu catàleg. Una bella i inspirada cançó en què novament el cantant alemany jugà amb el seu doble registre i en què també intervenia la pianista amb dues petites interrupcions requerides pel text. Per acabar el recital, Halperin va explicar l’originalitat de la peça que interpretarien a continuació: una obra dedicada especialment al contratenor alemany pel compositor israelià i amic personal de la parella, Idan Raichel, basada en el text original de Friedrich Spee von Langenfeld que Brahms va recollir per a la peça homònima abans interpretada. Una altra bella melodia que, un cop més, mostra que la inspiració en el segle XXI no està renyida amb l’harmonia. Després d’un llarg passeig a través dels sentiments de l’ànima humana, amb no pocs entrebancs, el descobriment de dues belles cançons va ser un bàlsam que va fer sortir el públic amb un sentiment de satisfacció evident i amb l’esperit de la “silenciosa nit” malgrat la bulliciosa llum nocturna de les Rambles.
