LIFE VICTORIA. LIVE THE LIED. The shining armour. Guió: Iain Burnside. Roderick Williams, baríton. Iain Burnside, piano. Laura López, actriu. Adriana Aranda, soprano. Núria Gómez, piano. Obres de Clara Schumann i Johannes Brahms. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. PAVELLÓ DE SANT RAFAEL. 26 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Jaume Comellas
Ben probablement el lector deu haver quedat sorprès i descol·locat amb la lectura del títol d’aquesta crítica, pel concepte tan estrany de recital liederístic –fins aquí no hi ha problema–, però l’afegit “dramàtic” desconcerta. Que quedi clar que el mot “dramàtic” s’ha d’entendre des del punt de vista dramatúrgic, no emparentat amb el concepte tràgic.
Som davant d’un autèntic invent, o almenys de la presentació a casa nostra d’aquest invent, amb el qual el seu inventor –valgui la redundància–, Iain Burnside, ha concebut el que de fet es podria considerar un gènere nou. O com a mínim quelcom a part del concepte convencional de recital de lied, encara que sorgit del seu tronc. Afortunadament, l’invent reposa sobre una base sòlida; no és un estirabot poc madurat i extemporani. La base sòlida és la categoria del seu creador, categoria no solament com a pianista, sinó com a dramaturg amb una concreta trajectòria, que aquí uneix les dues dedicacions amb resultats ben satisfactoris.
Amb el pretext del conegut cicle liederístic de Brahms Die schöne Magelone, ha confegit un guió en el qual incorpora la figura de Clara Schumann personificada en escena per una actriu que entre lied i lied estableix una relació entre l’aventura amorosa del príncep i la princesa protagonistes del cicle, i la relació platònica d’ella mateixa amb Brahms. La proposta resulta arriscada i, per tant, podria caure fàcilment en una realitat pretensiosa i a la fi frustrant. Tanmateix, l’ofici del guionista la condueix amb sensibilitat i amb un equilibrat sentit del ritme dramàtic. La participació d’una soprano en els lieds en què la protagonista és una dona, per exemple, se situa en el si de la finor constructiva del discurs. La fusió guió-cicle avança de manera natural, sense sotracs, sense enfarfegaments, de manera fluida i a la fi la proposta acaba resultant enormement suggestiva.
Calia, és clar, que quelcom tan trencador d’esquemes i de convencions tingués una realització ben identificada; i per aquest costat no hi va haver problemes. Sobretot per l’actuació del baríton anglès Roderick Williams, una de les veus de la seva tessitura més belles que hem escoltat des de fa força temps. Però també un cant natural molt propi de l’escola anglesa, que feia tot que fluís sense cap mena de ròssec ni sobretot d’emfatisme i de tensions retòriques gratuïtes.
També mereix un esment molt acusat en l’aportació l’actriu Laura López, que hi té un paper pràcticament de coprotagonista, que va viure amb una autoritat còmoda, també en sintonia amb el concepte natural esmentat suara, fet que va contribuir en gran manera al el brillant resultat final de l’espectacle. Iain Burnside també es va afegir a l’èxit de la vetllada, no sols des de la cabdal contribució a la dramatúrgia –el títol també és obra seva–, sinó com a pianista acompanyant, tanmateix potser un pèl decantat cap a l’extroversió.
Queda l’apartat de la dedicació feliç de la Fundació Victoria de los Ángeles a promoure joves talents; en aquest cas, la fortuna ha recaigut en la soprano Adriana Aranda i en la pianista acompanyant Núria Gómez. Van cobrir la primera part amb dos petits cicles de Clara Schumann –tot lligava–, en un treball que pel que fa a la soprano va anar clarament de menys a més; i en aquest anar a més hi ha també les seves intervencions en el cicle de Brahms, en les quals, ja potser més distesa, va mostrar-se sensible, amb la seva veu cristal·lina i aquí mostrant fins i tot un cert punt d’autoritat. Molt bé també Núria Gómez com a pianista acompanyant, molt ben posada en l’ofici.
A la fi, un èxit de la programació del vital i feliçment anticonvencional cicle que endega meritòriament la Fundació Victoria de los Ángeles.
