LIFE VICTORIA. “Bernstein100!”. Ruth Iniesta, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de Leonard Bernstein i Joaquín Rodrigo. / LIFE NEW ARTISTS. Núria Vinyals, mezzosoprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres d’Enric Granados i Xavier Montsalvatge. SANT PAU RECINTE MODERNISTA. 29 DE SETEMBRE DE 2018.
Amb una trajectòria curta en temps però amb fites de transcendència remarcable al camp de la lírica, tanmateix Ruth Iniesta apareixia a casa nostra com una desconeguda; per tant, hi havia un inevitable clima d’expectació que, alhora, sempre comporta un cert alè d’incertesa respecte del que es podria esdevenir. Oimés tenint en compte que oferia un programa molt poc convencional; ni el nord-americà Bernstein ni el saguntí Joaquín Rodrigo sovintegen ni poc ni molt als recitals de lied.
Tanmateix, amb pocs compassos de la cançó “My name is Barbara” del cicle Five kid songs va tranquil·litzar aquest clima en mostrar un cant d’una vitalitat, vivor i domini de l’escena poc corrent. Aquestes cançons primerenques en l’obra de Bernstein, carregades d’ingenuïtat i ironia, enjogassades i lluminoses, van permetre a la cantant lluir una capacitat de comunicació abassegadora. Cant, expressió i moviment corporal configuraven un tot energètic, molt ben sintonitzat amb la joia de les cançons i de la deliciosa vida que n’emanaven.
La primera part va continuar amb una ària del musical Peter Pan i, de manera brillantíssima, l’encisadora ària “I feel pretty”, un dels moments més brillants del musical West Side story, ària acabada a manera d’espectacle d’autèntic gènere, amb la col·laboració de tres joves cantants femenines -Helena Ressurreiçao, Violeta Alarcón i Judit Muñoz- actuant com a cor. L’entusiasme del públic, incontenible.
En una exhibició de capacitat admirable, la segona part es va enfrontar amb Rodrigo en un aplec que anava des de miniatures a cançons de format normal. Era un canvi de registre radical al qual corresponia un canvi d’orientació interpretativa també radical. Molta música de Joaquín Rodrigo té, entre altres virtuts, la de dignificar i sobretot refinar fins a límits màxims substrats musicals de base popular. Els eleva no sols al rang de la transcendència, sinó també d’exquisidesa.
L’exuberant intèrpret de Bernstein, la fins a cert punt “llançada” servidora de l’univers exultant del compositor nord-americà, aquí va saber capgirar l’orientació i donar a Rodrigo, a les seves cançons, tot el Rodrigo que exigien. L’expansió, a vegades filant amb l’excés, va deixar pas a la contenció, al bon gust, a la calma, al tempo exacte. La versió de Tararán, o de Chimères, o la breu i emotiva Adela, van posar un pessigolleig a l’ànim dels espectadors.
Podríem objectar, ja ho hem apuntat, atendre un cert control de la seva per altra part poderosa veu; una consciència precisament d’aquest atribut d’altra banda tan útil en l’òpera i tan perillós en el lied; però que quedi clar que va cantar lied com cal fer-ho i no va barrejar mai, o molt poc, els dos estils.
Altrament aquest potser va ser el lleu retret que es podria fer a la jove mezzosoprano Núria Vinyals, que va assumir el compromís, podríem dir també el risc, de cantar les Cinco canciones negras de Montsalvatge, en un cicle dedicat a qui millor les ha cantat… i amb el fill del compositor a primera fila!
El repte era, insistim-hi, arriscat i Núria Vinyals se’n va sortir molt bé, amb un cant intens, amb una clara i molt precisa comprensió de l’univers d’aquest aplec genial; però hi va sobrar una mica el deix del cant impostat que en general perjudica el lied, mentre que el cant natural no fa mal a l’òpera. Versió meritòria, demostradora d’un notable potencial que cal esperar que evolucionarà de forma plenament satisfactòria.
