LUCIO SILLA de W. A. Mozart. Llibret: Giovanni de Gamerra, amb modificacions de Pietro Metastasio. Kurt Streit. Patricia Petibon. Silvia Tro Santafé. Inga Kalna. Ofèlia Sala. Antonio Lozano. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. escènica: Claus Guth. Dir. musical: Harry Bicket. Producció: Gran Teatre del Liceu en col·laboració amb el Theater an der Wien i Wiener Festwochen. LICEU. 21 DE JUNY DE 2013.
Per Jaume Comellas
Com és ben sabut, Wolfgang Amadeus Mozart comptava setze anys d’edat quan va estrenar al Teatre Ducal de Milà Lucio Scilla. Era la seva tercera òpera, després de les immediates precedents Mitridate re di Ponto i Ascanio in Alba, si hom menysté les escrites en edat infantil, com la més coneguda Bastià i Bastiana, o bé La finta semplice. Tenint en compte l’edat, Lucio Silla és gairebé una òpera miracle –com força altres composicions del mateix músic, d’altra banda–, per diverses raons estrictament musicals, la principal de les quals el domini del tractament vocal i així mateix la bellesa inefable de la seva frondosa inspiració melòdica; i fins i tot el tractament dels cors en les seves escasses intervencions.
Tanmateix hom no pot oblidar que es tracta d’una obra menor, obra d’aprenentatge, lluny, per molt que anticipadora, del gruix de la gran aportació del compositor al gènere operístic. Lucio Silla avui ens apareix com si ja hagués nascut vella per a l’època, i a això hi ajuda un argument insubstanciós deutor encara de l’aleshores periclitant model metastasià –Metastasio, que va intervenir en el llibret, va morir el mateix any de l’estrena de l’òpera. Un argument que té com a mèrit principal permetre l’enfilall de boniques àries da capo, que alhora permeten lluir les millors virtuts i les més exhibicionistes –musicalment autèntiques o no– capacitats dels cantants, que alhora permeten gaudir de la inspiració melòdica de l’autor, que finalment permeten sadollar l’espectador d’aquest conjunt de valors. Que això sigui poc, molt o suficient, depèn de l’escala de valors de cadascú, per descomptat; en tot cas, res no impedeix que a la fi un hom surti al carrer sense la càrrega de substància i de plenitud pròpies dels grans títols.
Per molt que, afortunadament com en aquest cas, hom hagi gaudit d’un equipament artístic d’una enorme solvència conformant un bloc homogeni, sense matèria espúria en tots els components directes: sobretot el quadre vocal, extraordinari individualment i com a bloc, i la mestria de Harry Bicket a la batuta. Tots ells han fet possible lluir tots els valors autèntics i més gratificants de l’obra, en allunyar tot tipus de perill, com algun ja apuntat, i servint amb la major veritat possible tot allò de valuós que conté.
Ai las! Encara no hem parlat de la dramatúrgia. Només una pregunta: una obra de fet cambrística, amb tan poca acció dramàtica, sense moviments de masses, ¿requeria una parafernàlia tan monumental i un joc escenogràfic tan complex i tan desproporcionat per a tan inexistent acció dramàtica? Perquè a més, aquí cercar metavalors ocults per potenciar, i descobrir-hi misteris molt i misteriosos és tasca tan inútil com enriquir el sabor d’un got d’aigua aigua amb un raig d’aigua.
