40è FESTIVAL DELLA VALLE D’ITRIA.
LA DONNA SERPENTE. Òpera en un pròleg i tres actes, música d’A. Casella i llibret de C. Vico a partir del relat de C. Gozzi. Repartiment: A. Villari (Altidor), Z. Markova (Miranda), V. Goicoetxea (Armilia), C. Guida (Canzade). Dramatúrgia: A. Cirillo. Dir. musical: F. Luisi. PALAZZO DUCALE DE MARTINA FRANCA. 26 DE JULIOL DE 2014.
ARMIDA. Acció teatral i musical de T. Traetta amb llibret de G. A. Migliavacca. Repartiment: R. Mameli (Armida), M. Comparato (Rinaldo), F. Carnevale (Fenícia), M. Meerovich (Artemidoro), L. Cortellazzi (Idraote), L. Visco (Argente), M. Süngü (Ubaldo). Dramatúrgia: N. Willmotte. Dir. musical: D. Fasolis. PALAZZO DUCALE DE MARTINA FRANCA. 27 DE JULIOL DE 2014.
LA LOTTA D’ERCOLE AMB ACHELOO. Divertiment dramàtic amb música d’A. Steffani i llibret de B. O. Mauro. Repartiment: D. Savinova (Ercole), F. Pagliuca (Deianira), R. A. Strano (Acheloo), A. Schiavoni (Eneo). Dramatúrgia: M. P. di Francesco. Orquestra Internazionale d’Itàlia. Cor de la Filharmònica de l’Estat de Transsilvània de Cluj-Napoca. Dir. musical: A. Greco. CLAUSTRE DE SANT DOMENICO DE MARTINA FRANCA. 28 DE JULIOL DE 2014.
Per Roberto Benito
El gran Strehler va escriure aquesta frase que hem utilitzat en el títol i que podria servir per a qualsevol manifestació cultural en aquests temps de crisi, però que aquí apliquem a un dels festivals amb més tradició i originalitat d’Itàlia, el Festival della Valle d’Itria. Enmig de la Pulla italiana, regió plena de bellesa natural i artística, bressol de grans compositors i músics, des del 18 juliol al 3 d’agost aquesta 40a edició del Festival omple la ciutat de Martina Franca de propostes musicals seguint la filosofia de recuperar de la pols de l’oblit partitures amb dret propi juntament amb atrevits concerts i l’Accademia de Belcanto.
En els seus quatre decennis han passat per la seva llarga llista d’òperes, autors coneguts com Verdi, Donizetti, Bellini, Rossini, Gounod, Puccini, Strauss, Gluck, Händel, però sempre amb òperes menys conegudes o edicions diferents, així com compositors injustament oblidats, com Mercadante, Jommeli, Piccini, Paisiello, Hasse, Leo, Pacini, etc. Igualment, sempre s’hi ha cuidat la posada en escena amb propostes variades i interessants, amb cantants de prestigi i atenent a noves veus significatives, com Mariella Devía, que va saltar des d’aquí a la fama, o Daniela Dessì, que va col·laborar en petits papers fins a primers rols, o el tenor català Eduard Gimenez, que va col·laborar-hi diversos anys ja des de la seva segona edició.
La triple proposta oficial per a aquesta edició constava d’un passeig per la història de l’òpera dels segles XVII, XVIII i XX del llenguatge líric italià, però amb influències molt variades i contextos interessants.
Comencem per la més antiga, el “divertiment dramàtic” qualificat així pel compositor i diplomàtic Agostino Steffani, obra composta el 1689 per a la cort de Hannover i basada en el llibre IX de les Metamorfosis d’Ovidi, La lotta d’Ercole amb Acheloo, historia de tall mitològic però que no deixava de ser una disculpa política en els interessos diplomàtics d’aquesta cort.
De durada breu, a diferència del costum de l’època, i composta per a quatre castrats, en aquesta primera execució en temps moderns es va optar per la interpretació de dues sopranos i dos contratenors per als papers més greus, tots de l’Accademia del Belcanto del Festival. Aprofitant tot el petit espai del claustre vam poder gaudir d’un miracle de la interactuació de les arts: l’arquitectura com a marc utilitzant tots els espais més enllà de l’escenari, la música tant vocal com instrumental, i la importància de la dansa com a acompanyament d’acció i personatges, amb un paper més que notable i com a síntesi del gust de l’òpera ballet de la cort de Hannover. Va destacar en gran manera la interpretació del director Antonio Greco, que va donar una riquesa tímbrica i de tempi a cada moment de l’acció, des del fossat i dirigint una petita ensemble orquestral. La proposta de la dramatúrgia, sense ser gaire trencadora, va ser entretinguda i fidel a l’argument, tot recollint el conjunt d’intèrprets grans aplaudiments al final. Cal destacar la interpretació dels dos herois enfrontats, en les veus de la soprano Dara Savinova i el contratenor Riccardo A. Strano, de qui caldrà seguir la carrera amb interès.
El pati del Palau Ducal de Martina Franca es va transformar en l’illa meravellosa de la maga Armida, on Rinaldo primer cau enamorat i posteriorment l’abandona, i que amb la música de Tomasso Traetta va omplir cada racó de gran música, ben resolta per cada solista. Però si haguéssim de destacar algú, sens dubte serien els dos protagonistes, sobretot l’Armida de la soprano Roberta Mameli, que amb la seva bellesa, erotisme físic i vocal va enamorar tot el públic amb una gran tècnica vocal per sortir airosa de les endiablades àries plenes d’ornamentacions terribles que va escriure Steffanelli per a la prima donna Caterina Gabrielli en l’estrena a Viena el 1761. Rinaldo també va ser molt ben servit per la mezzo Marina Comparato, de timbre fosc i vellutat; va saber mostrar aquest caràcter malenconiós i heroic del personatge, tot brillant en els duos amb la protagonista. La resta dels comprimaris es van mostrar amb un gran nivell, així com el cor i els ballarins, tots sota la mirada atenta i experta del mestre Fasioli, que va presentar una lectura, en aquesta primera execució en temps moderns de la partitura, plena de vida i contrastos, més a prop de la vitalitat del Barroc que no de l’equilibri classicista. La proposta de Nelson Willmotte va ser molt atractiva i alhora minimalista, utilitzant una escenografia de volums i altures, un vestuari fusió d’èpoques i un maquillatge una miqueta pop, no del gust del tot el públic assistent, que van comportar el contrast entre els aplaudiments esclatants per als cantants i els de la direcció musical.
“Un conte per continuar sent nens” és un dels articles del magnífic llibre editat pel Festival com a programa general de totes les òperes, i efectivament aquesta era la idea d’Alfredo Casella en escriure La donna serpente, en un pròleg, tres actes i set quadres, estrenada a l’Òpera de Roma el 1932. Basada en un conte de Carlo Gozzi, autor que inspirà igualment Turandot de Busoni, L’amor de les tres taronges de Prokófiev, etc., narra la complicada història amorosa del rei Altidor i la fada Miranda. Aquesta història, que va fascinar durant més d’una dècada Casella, i que va passar formalment de cantata a ballet per acabar en gran òpera, té picades d’ullet a la tradicional Comèdia dell’arte italiana i a La flauta màgica mozartiana, però amb un llenguatge musical del segle XX en un compositor amb experiència i que ja passava els 40 anys en compondre aquesta obra. De gran factura orquestral, el mestre Fabio Luisi va saber conduir amb fermesa i alhora delicadesa els molts moments lírics de què consta l’òpera, però sense perdre l’humor i la ironia que acompanyen molts personatges. El director escènic Dario Gessati va encertar-la de ple amb una lectura màgica i diàfana, aprofitant l’escenografia sinuosa per crear espais i moments de somni acompanyats d’una il·luminació molt rica. Les prestacions vocals van ser correctes en els més de disset partiquins que té l’obra, tot destacant la soprano Vanessa Goikoetxea en el seu paper Armilla, i per descomptat la parella protagonista: el tenor Angelo Villari, en un paper d’una gran exigència de tessitura i durada, així com la soprano Zuzaná Marcova, veritable protagonista d’una vetllada plena de nimfes i follets que ens va recordar una altra meravellosa òpera contemporània, L’Upupa de Henze, en la qual la fantasia, el lirisme, la bellesa i els valors vencen tots els impediments fins i tot els de l’oblit d’aquestes òperes tan interessants.
Acabo aquesta crònica felicitant qui des de fa més de quaranta anys ofereix el seu esforç per donar a conèixer títols més enllà dels top 10, les persones que componen la cara humana i artística d’un festival que sense grans pretensions ofereix a la seva ciutat i al món una música del passat i del present per fer un millor futur.
